marginàlies

Una papallona blanca observa l’heura i hi tafaneja fràgil i obstinadament. No sembla que pari gens d’esment al temps que curteja ni que sàpiga de quina natura està feta la mandra, la riquesa infecta i la maldat que li pot costar la vida breu, fins que pongui els ous, en cas de ser femella. Cerca qui sap què. Es posa damunt una fulla, plega les ales i hom s’imagina que hi cerca recer, a l’heura, que fuig d’un perill. O que s’ha adonat que la miren i es vol mostrar esplendorosa, perquè la pausa és breu i ben aviat torna a desplegar les ales. Es torna a suspendre a l’aire, que bat com si parpellegés,  volteja, s’apropa a l’heura i se n’allunya en un joc harmoniós que fa pensar en uns ballarins que també s’imaginen que són éssers alats i festegen l’aire per arrelar-hi. Però la papallona blanca té pressa per ser a un altre indret, qui sap, i fuig del panorama fent evident que per res del món voldria ser com qui la mira amb una atenció molt més que sospitosa.