marginàlies

Les agressions homòfobes –algunes d’elles acabades en assassinat- tornen a revifar a l’Estat espanyol per molt que lesgislativament s’hagi avançat en la lluita incessant per la igualtat de gènere i de sexe, en aquest cas concret, i també en altres marginacions i apartheids. I no és casual, gens!, que aquests atacs i assassinats prenguin fua en el mateix moment que el feixisme ha entrat a la majoria –si no a tots- dels parlaments autònoms, a infinitat d’ajuntaments i al Congreso de los Diputados. A més de bona part de la judicatura de l’Estat: el Tribunal Superior de Justícia de Madrid acaba de desestimar el recurs presentat per la fiscalia que considerava que un cartell electoral de Vox en el que contraposava falsament, a més, el cost de les pensions al cost dels Menors no Acompanyats (MENA), incitava l’odi. En la fonamentació, aquest tribunal superior d’injustícia avala el cartell en considerar-lo que s’ha d’emmarcar en la llibertat d’expressió i afirmant que, efectivament, aquests menors representen “un evident problema social i polític”. Per tant, assenyala els MENA directament com a conflictius, tal com fa el partit feixista; quan el problema és de tots en ser, essencialment, una expressió inequívoca de racisme.

El discurs de l’odi del feixisme, de criminalitzar l’altre pel motiu que sigui acusant-lo de tots els mals que ens assetgen, més que “emblanquinat” és legitimat per molts mitjans de comunicació massius que donen corda als seus líders. Diran ells, els mitjans, que han de donar veu a totes les ideologies, però l’odi no és ideològic; és real, manifest, desacomplexadament present perquè els odiadors que apallissen i maten ho fan per peguera i per matera, ras i curt, envalentonats per uns partits basats en qualsevol supremacisme. I no oblidem que si actuen així, si apallissen i maten amb tanta intensitat, és perquè se senten emparats, immunes.

S’ha dit molt, però cal que es repeteixi fins que se’ns fiqui dins la mollera i l’actuera: callar, individualment o col·lectiva, davant els actes feixistes contribueix a donar corda als partits que els emparen. Cedir un dit a l’odi ajuda a magnificar la seva potència i el seu imperi.