marginàlies

El client que entra al bar més vell de la plaça del poble amb mar, tot de blanc, passada la setantena, lleugerament carregat d’espatlles, barba blanca ben cuidada, pentinat cap endarrere, cabells moderadament llargs, amb bandolera de roba que el fa ser aparentment d’esperit rebel i que educadament acala el cap a la cambrera, que el rep amb un somriure molt professional, inquieta d’allò més l’amo de l’establiment.

El client cerca amb la mirada la taula més allunyada de l’entrada i abans d’asseure’s, de la bandolera en treu un llibre, un llapis i un telèfon mòbil. En haver-se assegut, obre el llibre i quan es disposa a llegir, la cambrera, amb un somriure més confiat que el d’abans perquè ha pogut sentir l’olor amabilíssima del perfum del client, li demana què ha de prendre.

-Un cafè ben carregat amb poca llet i una aigua que no sigui freda, recita a l’amo la cambrera que ja coneix el perfum del client. Les amigues li retreuen que, tot i ser un perfum de gamma alta, no és gens jove, ans al contrari, està pensat i fet per homes carregats d’anys que se’ls volen espolsar com sigui. I tanmateix a ella aquella flaire indòmita que es fa estimar li engega tots els anhels i li fa creure que tot és possible.

L’amo, però, visiblement espantat, en haver-li posat a la palangana el cafè carregat amb poca llet i l’aigua tèbia, pren la mà esquerra de la cambrera perquè l’escolti bé:

-Jerònia, vés viva, amb aquest, mantén-lo ben a retxa i ni se’t passi pel cap armar-hi conversa, que aquests lletruts que no volen tornar vells fetillen, encativen qui sigui amb paraules que només sonen bé, que no volen dir res. Són un tronats perillosos, Jerònia, els basta mirar-te per fer-te sentir un ase. No li cerquis els ulls, Jerònia, que et farà mal. M’has entès bé, Jerònia? Li serveixes la comanda i de quatres tornes cap al tasser.

La cambrera no escolta l’amo. El coneix prou. És el cosí més gran de son pare que es va prendre ben seriosament el seu escolt, que la cuidàs com si fos la filla que ell no pot tenir i que no n’adopta cap perquè diu que en això de les adopcions és molt estugós. El mira per fer veure que l’escolta, però ni el sent. És pesadíssim i suporta la seva murga perquè necessita el que li paga pel que vol fer a mitjà termini. Ja està prou recuperada de l’accident on hi morí el seu company. Ella en sortí amb cops per tot però cap de greu. No ha paït encara, diuen els que la coneixen, la mort de l’amat i fa la sensació que no toca en terra. Decidí  de deixar la carrera fins que no s’hagi recuperat del tot. Fer de cambrera considera que l’ajuda, sobretot a fer realitat el que s’ha proposat.

Quan demana permís per posar a taula la comanda, el client del perfum aviador de miratges llegeix el vers “Vencerem el foc, però no la mort” i troba tot d’una la mirada trescadora de la cambrera que ha vist què llegia i amb tot aplom, dient-lo com ningú mai no l’havia dit, li recita tot el poema:

-Era el que em llegia en Dídac quan tinguérem l’accident.