marginàlies

Agafant tot l’aire que pot per poder emprendre amb les màximes condicions possibles la costa més empinada de la vila que mena a ca seva, a les 6 de l’horabaixa, quan la calor calciga les ombres i tot, s’imagina una caterva de bicicletes sense mans que davallen talment com si dansessin, harmònicament i sense presses. I que el desert els fa de sostre, tan intensament se li ha ficat la calor al cos.

No sap d’on li venen aquestes imatges que apareixen de cop molt més que esburbades, més pròpies d’un cap de manicomi, que no d’una clepsa ordenada. No sap per què se li apareixen, a què responen. Hi ha vegades que s’espanta i tot, i no perquè el que s’imagina faci mal, sinó perquè pensa que les escenes li volen dir alguna cosa del passat o del que s’esdevindrà que no és capaç de desllorigar. Aquesta estranya sensació de fracàs el desborda.

Bicicletes sense mans ballant costa per avall sota un desert que els fa de sostre, ja veus tu quina animalada, es diu amb recança. Sort, pensa, que en arribar a casa es podrà fer una llimonada gelada que li apagarà la fogatera de la boca. I que assegut a la butaca que més el conhorta, seguirà llegint la novel·la que no li agrada gens, però que vol acabar per no quedar-se amb cap endarrer.

Compta que en haver llegit una vintena de pàgines sense cap més estímul que la determinació absurda d’acabar la novel·la, com si complís una penitència boja imposada per un déu foll, amb el gust de la llimona a la boca i amb la set sota domini, el cap voldrà fer una capcinada i ell no tindrà forces per evitar-ho. Li caurà al pit, el cap, però hi tornarà, a la lectura, i guanyarà el desafiament un téntol necessari. No cal mortificar de més el càstig.

I serà en aquest parèntesi que reposarà el cap a la butaca, clourà els ulls i mirarà de trobar una imatge per asserenar la reflexió. Tornarà a pensar en les bicicletes dansaires sense mans sota un sostre fet d’arena, però per evitar l’enuig de sentir-se corcat de cervell posarà cossos a les bicicletes i se’ls imaginarà de tota mena i condició, coberts i descoberts, amb la juguera a vessar. Tot de cossos en bicicleta dansant en un desert que s’ha cansat de fer de sostre.