marginàlies

Ignor si hi ha dades sobre la incidència de les mosteles en la vida quotidiana de les persones, atenent que aquests són temps de tractament de dades i models matemàtics que ens ajuden a analitzar el present i a esbossar amb certes garanties el futur. D’aquestes taques negroses produïdes per extravasació de la sang a conseqüència d’un cop se’n parla poc i sempre en cercles reduïts perquè deixen al descobert la poca traça de qui s’ha colpejat. Les mosteles són fruit de la desantenció, dels descuits, del fet de no estar plenament amb què hom fa. En certa manera, les mosteles –o sangtraïts- ens venen a dir que som extremadament febles i vulnerables per molt que ens creguem milhomes i que en qualsevol moment la nostra altivesa pot perdre les ales simplement per distracció.

Arribat a lloc amb el cotxe a una hora dormidora per a les criatures que gaudeixen plenament de l’estiu, n’apagues el motor, en treus les claus del pany, obres la porta amb sigil –com si fos possible fer callar el frec de les frontisses- i mires de tancar-la fent el mínim soroll possible, acompanyant la porta amb la dreta per evitar l’estridència. I tot el cerimonial d’esquena, és clar, que el domini és absolut i tot s’esdevé com ho havies previst. Així, la mà acompanya la porta que topa amb la carrosseria suaument, però entra la porta i la carrosseria hi deixes el dit gros.

En sentir el mal implacable, indubitatiu, ple, amb la densitat suficient per expressar-lo de paraula a través d’un ai! que desfà tota l’estratègia per no despertar els qui poguessin dormir, apartes atropelladament la mà, que s’ha adonat que ha fet tard a l’hora d’eludir l’enclosa, i instintivament dus el dit gros accidentat a la boca -com si la saliva fos miraculosa- al temps que comproves que la porta del cotxe ha quedat perfectament tancada.

No hi està gaire, el dit gros accidentat a la boca, perquè cal veure en què s’ha materialitzat el mal rebent. I t’adones que la zona zero de l’engrunada és a l’arrel de l’ungla, a la lúnula, que ja manifesta un color agrisat. El gel en què tractes de minimitzar els efectes inflamatoris dóna consol, però tanmateix, en cessar la sessió, sents el batec del dany, una pulsació endolada i frangible.

En uns dies el mal cessarà i la taca de sang presa anirà pujant dit amunt al ritme que ho faci l’ungla. I a mesura que es faci visible, augmentarà l’interès dels altres per com va ser i, sobretot, pel mal que degueres sentir. I el tractaràs de minimitzar amb la pretesa intensió de reduir, també i fins on sigui possible, la imatge de descuidat que puguis deixar anar.