marginàlies

La lluna és cega i tanmateix encega, tenc ganes de dir al preceptor menor mentre llegim i comentam un dels molts contes que té ben estudiats i ordenats, i que parla del satèl·lit. I no ho faig perquè m’hagués renyat en adonar-ser tot d’una que l’ocurrència nècia no està escrita en aquell conte, precisament. I en no haver-la sentida mai, me miraria amb els seus ulls encesos de blau entre incrèduls i trapelles tot demanant-me què dic i per què ho dic, si aquest migdia la lluna no era al cel.

Els meus preceptors no es poden dormir sense llegir abans, en el cas del major, i que li llegeixin, pel que fa al menor, un conte. Certament, no sabem quins efectes tindrà aquesta pràctica diària de lectura i escolta quan surtin de la infantesa i s’emproïn cap a l’adultesa, però ara mateix ja tenen molt guanyat: estimen els llibres, això és, els senten, i a través d’ells, estimulen la capacitat creadora que els ajudarà a adir-se amb la vida pròpia i amb la dels altres.

I en acabat el conte, el preceptor menor m’ha dit que li agradaria inventar un rellotge capaç de fer aturar la gent. Pitjar un botó i que el món s’aturàs llevat d’ell. I passada una estona, pitjar-ne un altre perquè les persones es tornessin a moure sense recordar que s’havien aturat. I anava a dir-li que tots, en algun moment, hem volgut tenir un aparell semblant per fer-ho callar tot, però no ho he fet: el preceptor veia tan bé i amb tanta complaença el resultat del seu invent que jo no tenia cap dret a rompre l’encanteri.