marginàlies

Bach davant la mar en cala diu amb més claror, s’expressa a l’ampla omplint-ho tot, escapant del redós de l’església i posant ulls d’aigua a les notes. Johann Sebastian no la va veure mai, a la Mar Nostra, i és probable que no en conegués cap perquè es va moure poc de Turíngia. I tanmateix s’ha deixat prendre per la saladina i la tremor de l’aigua. I s’ha fet càrrec tot d’una que ho ha estat tot, la Mar que deim nostra, bressol i pont, via d’excel·lència i crònica permanent de vida, i  just ara la tomba  dels qui cerquen camins de trobada amb el benestar més mer. I es plany, Bach, del menyspreu amb què tractam la mar de mà que ja no volem que anostri ni emmiralli; que l’obligam a ser carner i femer, patíbul de llibertats.