No té cap secret que mereixi custodis sordmuts, si descompta la rebolcada amb la dona del director del seu banc, fa una vintena d’anys, que tanmateix acabà sabent-se. I qui més qui menys es demana encara com una preciositat com la dona del banquer va acabar en mans d’un cràpula, un home vulgar en tot
Mentre hom intenta cercar la paraula que necessita per dir precisament i exacte allò que se sent carn i veu endins, no s’adona que el temps mai no pardaleja i que, prop i lluny del seu camp gravitacional, la vida va coent comèdies i tragèdies que tard o d’hora, d’una manera o altra, l’acabaran afectant.
Vagons en via morta que delegen esgarrinxades. Els rondinaments del vell que travessen la tensió de la migdia. L’olor de creosota que s’esvaeix, estremida, nua, d’esquena al temps que regalima com si fos bover. El rellotge de l’estació aturat a les nou clavades, un angle ben recte desafiant derrotes. Buscalls trencant camins, marges esventrats, ocells
Mon pare era molt aficionat al cine i no es perdia cap sessió setmanal en el Teatre Colom, de Bunyola, en concret la del dissabte vespre. En tancar aquest teatre-cine, circumstància que va viure com un veritable drama, anà comptades vegades a Palma a veure qualque pel·lícula especial, es refugià en la televisió i més
El pes d’una culpa que s’imposa i que es converteix en el vol d’una falena dominada per la llum que interromp la foscor; la densitat de la solitud enterca que sols troba conhort en la lectura; la vida fràgil de qui ha estat ignorat per la sort acarada al desconcert i a la determinació de
Sí: tota persona és un enigma, una cova fosca inexpugnable per a qualsevol altra persona. Un cor bategant que amaga l’origen i el desenvolupament dels pensaments que volen adir-se amb la claror. I un silenci secret que només s’insinua feblement quan canvia d’amagatall i de negror, tot deixant a l’aire un regust d’angoixa i desassossec.
Pren el suc d’una llimona en mig tassó d’aigua tèbia i un perfum de mel de taronger; només un símbol, de mel, que has de sentir prou l’acidesa de la llimona, l’esmussament del paladar i dels ulls. T’ajudarà a pair les lectures que per poc no et guanyen, et desintoxicarà de tanta beneitura, un poc
Amb una mamballeta he aixafat el primer moscard de l’any. Feia estona que m’advertia que era amb mi, llegint, amb el seu brunzit desagradable i inconfusible a toc de timpà. En sentir el primer avís m’he dit que eren prou llestos, aquests dípters del dimoni, que no desaprofiten la primera assolellada de la primavera per
Tot diu però sense cap estridència per poder afirmar que el silenci acompanya el capvespre. Tot esdevé la quietud que mai no hauria de cessar, el temps i el pes de tot allò petit, dels detalls que es poden estirar i desplegar a plaer, dels sons que es negligeixen d’habitud: el cop d’aire de les
Quan sent el despertador, just a les sis del matí, i que apaga mecànicament en sentir les primeres notes de la peça de música clàssica que no identifica, somnia que és a l’illa de Santa Helena, dia cinc de maig de l’any 1821, assistint a la mort de Napoleó. Ell és membre del servei de
Avui fa 320 anys que cremaren vius els jueus mallorquins Rafel Valls, rabí, i els germans Caterina i Rafel Tarongí. La família Tarongí i Tarongí, a la que pertanyien Caterina i Rafel, el 1678 va ser empresonada per la Inquisició acusada, juntament amb altres dos-cents criptojueus, de celebrar el Iom Kipur, una de les festes
Passen els ulls sense casa mirant el desconhort dels qui no saben què esperen. Són els ulls de la intempèrie, dels carrers de la paüra, dels recers sense flassada. Els ulls que es reten a l’ombra de la ira i la indigència, al deix aspre d’una llàgrima.
“Aquesta remor que se sent” és un poema de Miquel Martí i Pol, que musicà Ramon Muntaner, i que molt sovint record pel que diu i suggereix. Reproduir-lo no pot fer més que bé: Aquesta remor que se sent no és de pluja. Ja fa molt de temps que no plou. S’han eixugat les fonts
De sempre l’he imaginat desbrossant camins que només ell intuïa que havien marcat els estels, sempre de blanc impol·lut, sense malgastar cap passa, fent de la lentitud norma de vida per poder tastar tots els gusts possibles. Parlant més pels ulls cansats, a punt de fer figa, que no per una veu més intuïda que
El meu preceptor menor no va dubtar a posar Meumoixet a un dels dos moixos que han armat. Li és igual si definitivament és femella: un nom és un nom, sembla que vol dir, lliurat de gènere. No li manca raó. El preceptor major encara no s’ha decidit a posar-li nom. Dubta entre un parell