marginàlies

Pren el suc d’una llimona en mig tassó d’aigua tèbia i un perfum de mel de taronger; només un símbol, de mel, que has de sentir prou l’acidesa de la llimona, l’esmussament del paladar i dels ulls. T’ajudarà a pair les lectures que per poc no et guanyen, et desintoxicarà de tanta beneitura, un poc d’antibiòtic no t’anirà gens malament  i et cuidarà el cervell, que molta falta et fa. I després de beure’t la llimonada a glopets no gaire preferits, pocs i dilatats, d’agenollat, aniràs a ensumar la terra banyada i per ventura sentiràs què deia la profetessa Noadià, si és que digué res mai, la que volia imitar Nehemies, segons ell, i que tan calent et fa anar el cap. Podries haver-te encapritxat de la profetessa Huldà, la dona de Xal·lum, encarregada del vestidor del rei Josies, que anuncià el càstig de Déu per la idolatria del seu poble. En podries haver tret més suc, d’Huldà, que no de Noadià, però de sempre t’han agradat les missions impossibles probablement perquè, de tan quimèriques, no contemplen el fracàs i sí la commiseració de qui s’enfronta als seus deliris. Beu, pren la llimonada, no et facis pregar. Beu poc a poc, així. Aspreja, com cal.