marginàlies

Amb una mamballeta he aixafat el primer moscard de l’any. Feia estona que m’advertia que era amb mi, llegint, amb el seu brunzit desagradable i inconfusible a toc de timpà. En sentir el primer avís m’he dit que eren prou llestos, aquests dípters del dimoni, que no desaprofiten la primera assolellada de la primavera per tocar comparació a les cases. No feia comptes matar-lo, la mamballeta volia que fos, estúpidament, un avís quan el moscard s’ha interposat entre la mirada i el llibre. I no ha estat un cop discret perquè la moixa s’ha despertat tot d’una i m’ha mirat severament, com si em volgués demanar si havia perdut el seny, amb tant d’estrèpit. En obrir les mans, he vist l’insecte esclafat en el palmell de la mà esquerra i he corregut a rentar-me les mans. Tanmateix he tingut temps d’adonar-me que no havia picat a ningú, encara, perquè no ha deixat cap signe de sang. Mentre m’ensabonava les mans pensava amb la letalitat dels moscards i que per a molts de científics, tot i la seva fragilitat i poquetat, és l’animal més mortal del món.

Aquest primer moscard de l’any que ha mort d’una mamballeta s’ha fet present mentre llegia les darreres pàgines de “La casa de foc”, de Francesc Serès, un veritable cant a la memòria, al record i a la vida que vol ser viscuda sense cap mena de tutela ni prejudici. Unes vides, les contingudes a l’obra, que, volent ser elles contra tots els corrents i normes, cerquen els contraforts necessaris per fer-se existència amunt i poder veure amb tota nitidesa com la llum –com l’aigua- també corre per sota la pell de la terra. Vides que ens venen a dir que tots tenim a dins mars profundes que reclamen la capbussada de l’altre per acabar d’entendre’ns i d’entendre la necessitat d’entesa. M’ha agradat ferm, llegir-la.