Vagons en via morta que delegen
esgarrinxades. Els rondinaments del vell
que travessen la tensió de la migdia.
L’olor de creosota que s’esvaeix,
estremida, nua, d’esquena al temps
que regalima com si fos bover.
El rellotge de l’estació aturat
a les nou clavades, un angle ben recte
desafiant derrotes. Buscalls trencant
camins, marges esventrats, ocells mullats
que no poden fugir de la pluja intensa.
Donen l’abast els embornals, però l’aigua
no cessa de desafiar la prudència.
L’olor de creosota que s’esvaeix.
El penyal crida el vol amb el seu color
de carn oberta que acull els aguilons.
Cerquen follets en el bosc de les alzines.
Hom sent udols de licantrop i se senya
l’al·lotea que xipolleja a la plaça.
L’olor forta de creosota llenega
com els llimacs. Les mirades dels folls
esmicolen horitzons i savieses.
Els vidres banyats menteixen per molt
que les nines hi aixafin mans i nas.
Fa una eternitat que passà el darrer tren.
L’olor de creosota en es dilueix
en els bassiots en serva la memòria.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!