marginàlies

“Aquesta remor que se sent” és un poema de Miquel Martí i Pol, que musicà Ramon Muntaner, i que molt sovint record pel que diu i suggereix. Reproduir-lo no pot fer més que bé:

Aquesta remor que se sent no és de pluja.
Ja fa molt de temps que no plou.
S’han eixugat les fonts i la pols s’acumula
pels carrers i les cases.
Aquesta remor que se sent no és de vent.
Han prohibit el vent perquè no s’alci
la pols que hi ha pertot
i l’aire no esdevingui, diuen, irrespirable.
Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules perquè
no posin en perill
la fràgil immobilitat de l’aire.
Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar
i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe.
I, tanmateix, la remor persisteix.

Avui he tornat a recordar aquest poema conversant amb un de tants  tocats de generositat i voluntarisme que fan el que poden i més per atansar-se a tota mena de necessitats humanes i voler conèixer de prop i sense intermediaris qui passa per lloc estret que, al cap i a la fi, és la millor manera de recuperar ressagats per mil causes.

Deia, aquest company, que les conseqüències socials d’aquesta pandèmia seran esfereïdores; que passam per una calma tensa tot pensant que la tormentassa social que haurem d’emparar de la forma que sigui d’aquí a molt poc serà de les pitjors dels darrers decennis. I, efectivament, la remor que se sent fa pensar en catàstrofe social.

No es tracta de ser infaust, es tracta de mirar de prop i sense cap mena de protecció les exclusions, ara mateix, més nefandes, l’econòmica i l’habitacional, les que més escanyen les classes populars, per deduir que l’onada enorme que es congria deixarà un nombre molt més que inhumà de damnificats.

Sembla, diuen que, plouran mils de milions d’euros europeus per redreçar l’economia i els dirigents polítics ja es rapinyen per gestionar aquesta milionada. I amb aquestes batusses generen una altra mena de remor molt més inquietant que l’altra: de la mediocritat i de les mans brutes res d’assenyat i net es pot esperar. Si davant una hecatombe com la provocada per la COVID19 han primat els dictats econòmics per sobre de la salut de tots, que no faran sense la pandèmia, o si més no controlada, i amb els sarrons públics estibats d’euros. Engreixar les elits, ves.