marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

13 de maig de 2021
0 comentaris

GARY COOPER EL CONVERS

Mon pare era molt aficionat al cine i no es perdia cap sessió setmanal en el Teatre Colom, de Bunyola, en concret la del dissabte vespre. En tancar aquest teatre-cine, circumstància que va viure com un veritable drama, anà comptades vegades a Palma a veure qualque pel·lícula especial, es refugià en la televisió i més tard en els vídeos domèstics. I, a més, era mitòman per la qual cosa procurava cercar com més informació millor dels actors i de les actrius que més li agradaven. De les actrius en parlava poc perquè era discret de mena i temerós de Déu, i no volia manifestar res que es pogués interpretar com a luxúria. Tanmateix considerava una gran actiu -i quelcom més- Ingrid Bergman. De l’altra gran actriu sueca, Greta Garbo, també en tenia una molt bona opinió com de, sorprenentment, Bette Davis, que poc o gens tenia a veure amb les altres dues.

Quant als actors en parlava més. Parlava d’Errol Flynn, de qui en coneixia prou els saraus que muntava a Palma tant al seu iot «Zaca» com a l’hotel «Maricel», on s’allotjava. I de George Sanders, que també havia passat per Mallorca per filmar algunes escenes de «Black Jack» (traslladada al castellà com a «Jack el negro»). També considerava bons actors Clark Gable (que pronunciava «Cargable», com si fos una única paraula i no era l’únic) i Charlton Heston, clar, pels seus papers monumentals en films èpics. I Burt Lancaster, i John Wayne (“Vaine” de per vida). Però tenia una predilecció especial: Gary Cooper.

A banda de cinèfil, mon pare era creient i practicant -allunyat de tot signe de fanatisme, tot sigui dit- i, per això, als destacats dots interpretatius de Cooper hi afegia amb veritable admiració que s’havia convertit al catolicisme. Em contava que al començament de 1953 acompanyà la seva dona, Veronica Balfe (amb qui passaven un mal moment matrimonial), i la seva filla, Maria, totes dues catòliques, a una audiència amb el Papa Pius XII. Arran d’aquest encontre contactà amb el vicari o rector de la parròquia on anaven dona i filla i aquest mossèn li recomanà que llegís «La muntanya dels set cercles», del frare nord-americà Thomas Merton. No m’ho digué mon pare aleshores, però més tard vaig saber que Merton era un decidit lluitador pels drets civils, pacifista, impulsor del diàleg entre les religions i el mestre del poeta nicaragüenc Ernesto Cardenal. Deia mon pare, i així va ser, que aquest llibre el va colpir i transformar de tal manera que, per això i altres circumstàncies, l’abril de 1959 es convertí al catolicisme.

No sé si mon pare sabia que Gary Cooper va ser un conservador de morro molt fort, anticomunista, que considerava que a Hollywood el comunisme s’hi havia fet un lloc perillós, al seu criteri, i que va acceptar fer «For Whom the Bell Tolls» («Per qui toquen les campanes») perquè també hi havia de ser Ingrid Bergman i n’estava penjat. Li agradaven força les dones, a Gary Cooper, i en el començament de la seva carrera s’aprofità d’elles per fer-se amunt. I un cop a dalt de tot, procurà no anar endarrer d’amants.

Tampoc no sé si mon pare sabia que Gary Cooper era amic íntim d’Ernest Hemingway, amb qui caçava molt sovint i amb qui assistí a un grapat de corregudes de braus, brutalitat que li agradà, a l’actor. Hemingway, dies abans que Gary Cooper morís de càncer de pròstata, anà a veure’l i parlaren del catolicisme. Hemingway diuen que digué, després d’aquesta conversa llarga, que mai no havia vist un moribund amb un semblant que donotàs felicitat a raig.

L’escriptor, per cert, es va matar 50 dies després que morís l’actor avui fa 60 anys dia per dia, 6 jorns després d’haver-ne fet 60.

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.