marginàlies

No té cap secret que mereixi custodis sordmuts, si descompta la rebolcada amb la dona del director del seu banc, fa una vintena d’anys, que tanmateix acabà sabent-se. I qui més qui menys es demana encara com una preciositat com la dona del banquer va acabar en mans d’un cràpula, un home vulgar en tot que sols sap fer anar el silenci  a favor seu.

No té cap secret, no, i procura tenir sempre obert el portal de ca seva fins que la fosca s’imposa per evitar que hi entrin, els secrets, com ho fan les someretes del Bon Jesús i els centpeus, ara que n’és el temps. Abans de tancar el portam, mira detingudament la clastra tot cercant el rastre de qualque cuca de llum, animalons que enyora amb una intensitat que algú qualificaria de malaltissa.

No té secrets però toca el bandoneó sense haver estat mai a l’Argentina ni tenir dots especials per a la música. L’aprengué a tocar a Barcelona, mentre hi feia el servei militar. N’hi ensenyà un búlgar, en Branimir, que conegué a una tasca del Raval ja no recorda amb precisió quan ni en quines circumstàncies. Vivia amb dos búlgars més en un segons pis amb forta olor de misèria de no recorda quin número del carrer d’en Sant Climent. S’enamorà d’aquell acordionet melancònic perquè, en sentir-lo, recordava la primera al·lota que estimà amb desesper sense aconseguir d’ella ni una sola besada, però en conserva ben net l’impacte, la força que li remou totes les ardències, el tremolor que l’envaïa en veure-la i sentir-la a prop. En Branimir li digué que els millors bandoneons es feien a Alemanya i en acabar el servei anà on li indicà i es comprà el que li anotà en un tros de diari esportiu. Hi deixà tots els estalvis, però ja podia tocar, a força de sentir-lo un pic i un altre, qualque passatge d’alguna obra d’Ástor Piazzola.

No té secrets, però cada dia toca el bandoneó una bona estona i els veïns, entre ells, diuen que els fa bé sentir-lo tocar amb tant de sentiment; que el que diu i com ho diu el bandoneó els evoca el millor del que han viscut. No li ho diran mai, a ell, que els fa bé que toqui el bandoneó, perquè ell és com és, d’una raresa estranya, pacífic i pacificador, de parlar baix i gens enredós, però que convida a la sospita.

No té secrets perquè creu que l’ànima és més forta que el sol, com llegí fa temps a no sap ben bé quin autor, sospita que a Dickens, i dedica tot el temps que pot aregar a enfortir la seva ànima a força de sentir allò que més malda per no ser sentit, per congriar els secrets que ell abomina, com els ous en sortir de la tortuga, que ara mateix observa de lluny per no molestar-la.