marginàlies

De sempre l’he imaginat desbrossant camins que només ell intuïa que havien marcat els estels, sempre de blanc impol·lut, sense malgastar cap passa, fent de la lentitud norma de vida per poder tastar tots els gusts possibles. Parlant més pels ulls cansats, a punt de fer figa, que no per una veu més intuïda que xerraire. Acaronant les paraules perquè diguessin molt més del que volia dir. Sí, el tinc per un cercador inquiet d’esperes que mai no es va poder desfer de la solitud en la recerca incansable de la llibertat, que és el pitjor dels delers de qui deplora les cadenes perquè com més en trenca, més en troba. I no sé per quines raons, em costa veure’l als vint-i-quatre anys estimant Édith Piaf, l’estrella excessiva, la millor, l’adorada, l’arrauxada per motius de fragilitat. I paradoxalment, el veig com el “Milord” que va compondre per a ella. Sí, avui en Georges Moustaki hagués fet 87 anys.