marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

2 de maig de 2021
0 comentaris

UN NOM PER A UN CONTE

El meu preceptor menor no va dubtar a posar Meumoixet a un dels dos moixos que han armat. Li és igual si definitivament és femella: un nom és un nom, sembla que vol dir, lliurat de gènere. No li manca raó. El preceptor major encara no s’ha decidit a posar-li nom. Dubta entre un parell que denoten força, afirmació. Els dies que menen als vuit anys, ho són, poderosos. Un, en el moix, hi veu un company animat de joc i descoberta de la talaia dels tres anys i mesos estant; i l’altre el company necessari d’aventures extraordinàries.

Un temps els moixos no en tenien, de nom. Eren el moix o la moixa, a cada casa n’hi havia i amb els deures ben determinats: esvair els rosegadors. Fa prop de 10 mil anys que estan domesticats, els moixos, els que no són salvatges, evidentment, i és l’única espècie dels fèlids que ho ha estat. Solitaris, esmunyedissos, silents, poca-soltes,  marraners quan els convé, han acceptat la domesticació però mai la dominació i aquí rau el seu poder i la seva seducció.

Meumoixet és un gran nom, molt ben trobat, que es mereix un conte.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.