A la naturalesa se li poden fer molts de retrets, per sàvia que sigui i per molta bellesa que no es cansi de parir tot i no fer-li gens o ben poc cas. No recordar el moment de néixer, sense anar més lluny, almenys per mi, és el més gran o gros. Que no tinguem
D’aquesta maleïda pandèmia covidinovenca no en traurem res de bo per molt que els caps més ben pensants ens diguin que de les crisis sempre se’n treuen lliçons que ens ajuden a millorar. Ho dubt, en aquest cas. No crec que a partir d’ara tindrem més cura del nostre entorn, del món que està a
el somni en un pentagrama, els vicis entrats en vena al mar que vol ser cel, l’ombra del llavi que embasta el silenci els carrers tristos d’ulls morts, la mirada que grimpa tot esqueixant-se les ungles per poder contemplar l’ermàs del dia l’altíssim valor d’una gota d’aigua, la fulgència de la pell vençuda però a
El despert el Rèquiem de Franz List, que considera avorridot per molta veritat que transmeti en tot moment i per molts passatges puntuals que fereixin. Prenent ritualment, com cada dia, el cafè bullent va a obrir la porta del corral al moix, que en aquelles hores l’alça la fam, i just en el moment que
Veu un llumí en el llibre que llegeix simplement perquè el dodo (Raphus cucullatus) de la portada li sembrà un calfred a l’espinada i quan s’hi atansa hi sent un gruny desconegut que l’espaordeixi l’obliga a no seguir llegint. Parla en vers gairebé de tot i desordenadament, el llibre, i a ell li arriba ben
Avui fa quaranta anys d’una tupinada que, per molt que la crònica oficial indiqui que va fracassar, va aconseguir tots els objectius que es proposava: perpetuar l’enganyifa de la “transició”, una operació grotesca de Botox® al franquisme perquè seguís ben instal·lat –i blindat- en tots els òrgans de poder i decisió de l’Estat. Commemorar aquell
Lluís Buñuel creia que, afortunadament, en algun indret entre l’atzar i el misteri hi descansa la imaginació, l’únic que protegeix la nostra llibertat, per molt que la gent intenti reduir-les o matar-les a totes dues. Avui fa 121 anys que Buñuel va néixer a Calanda i 101 que ho va fer a Bolonya Giulietta Masina,
El 21 de febrer de 1952, estudiants i activistes del Moviment per la Llengua Bengalí varen ser tirotejats per la policia i els militars a la Universitat de Dhaka, a l’actual Bangla Desh, i tres d’ells moriren. Aleshores, tot i que el bengalí (o bangla)era majoritari a Bengala d’Orient (ara Bangla Desh), l’urdú, parlat per
Händel i Bach fan encara més sagrat l’alzinar. Lascia ch’io pianga / mia crude sorte / e que sospiri / la libertà, diu el primer al d’Eisenach i aquest li contesta amb la primera suite de violoncel que ho aquieta tot perquè res se senti al marge del sentir sense prevenció. Alzina i pedra; aigua
Instants abans de l’alba, en el carrer arbrat del barri més especulat de la ciutat que ja no encén passions, no hi ha cap indici d’ocell. Una bossa de plàstic marronosa que penja del cap més alt d’un arbre juga a ser au i no fa més que augmentar el seu espant. Una dona obre
A l’estimbori hi podies trobar de tot perquè el temps no permetia tirar res en anar escassos del que calia per mantenir el decòrum imprescindible. Allà era l’únic reducte d’anarquia absoluta en la casa dels prodigis on la llum hi entrava poca i malament, a través d’un finestró alt emperesit i malcarat. Hi havia de
Al punt tot esdevé carn batent en un escenari bromerós insegur sense far ni sirenes i l’amor un sense res amb ca gros, bord i clapat per companyia. El pidolaire no té la cama dreta i mostra el monyó que escarrufa: el cirurgià s’hi mirà molt perquè cridàs la pena i l’almoina. I el ca
Conten que en un poble mallorquí petit, en la part final del franquisme, un vilatà bo, vull dir amb cap vincle amb Falange i que sabia quin pes tenia la justícia en l’entrellat d’aquell “règim”, va ser elegit regidor pel “terç familiar” i se li van assignar els afers que tenien a veure amb l’educació.
És probable que la sortida més digna i saludable a tant temps intoxicat, fet anar amb les sabates girades de peu per qui ho vigila amb l’ull d’acer sigui el retorn a un feu exigent i costerut, d’aire arenat que percaça ficar-se als ulls per irritar-los; o acabar lliurement a qualsevol ermitatge per servir-se i
Ha salpebrat la terra, com si volgués fer un plat suculent; ha fet un clot d’acord amb la seva alçada d’arbre fruiter que comença a sentir el rec de la saba i ha demanat que el sembrassin. Sap que la terra viu i fa viure, i que per això cal cuidar-la amb tot el seny