marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

19 de febrer de 2021
0 comentaris

EL LLUMÍ QUE VOL SER FLAMA

Instants abans de l’alba, en el carrer arbrat del barri més especulat de la ciutat que ja no encén passions, no hi ha cap indici d’ocell. Una bossa de plàstic marronosa que penja del cap més alt d’un arbre juga a ser au i no fa més que augmentar el seu espant. Una dona obre les persianes del balcó que dóna el carrer tot ignorant que algú la veu ensumar-se amb insistència les aixelles mentre una jove parla acaloradament i nerviosa per telèfon. Tot el que aconsegueix quedar en la darrera fosca de la nit és fugaç i precipitat com l’encesa d’un  llumí que frisa per ser flama. I per ventura la poesia més mera sigui el que queda de descartar paraules o el camí que segueix aquesta tria.  El vers ho serà plenament si aconsegueix trencar el buit del callar desesperat o l’enyor de la mar més desitjada, el rocam que aferma i una veu que cerca tant com declama. Ningú més; res més. La mirada desvagada de l’aigua a la roca esperant el moment més propici per acarar-se el cel que comença a prendre color que l’ha esperat sempre. I en aquest trànsit lent, la paraula, el vers, la veritat que vessa.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.