marginàlies

D’aquesta maleïda pandèmia covidinovenca no en traurem res de bo per molt que els caps més ben pensants ens diguin que de les crisis sempre se’n treuen lliçons que ens ajuden a millorar. Ho dubt, en aquest cas. No crec que a partir d’ara tindrem més cura del nostre entorn, del món que està a punt de fer el tro; ni que es rebaixi gens la ferotgia del capitalisme que s’alimenta de la carn humana més negligida; ni que minvin ni així les desigualtats locals, regionals, estatals, continentals i globals; ni que acreixi l’atenció a tots els drets i a totes les llibertats que de cada vegada es constrenyen més.

Tant de bo aquesta bèstia de pandèmia i els seus efectes hecatòmbics ens agusés la sensibilitat i el sentit crític; l’empatia i la tendresa, però em sembla que la sortida d’aquest atzucac tiri per aquestes camades.

Qui més qui menys llança legítimament crits d’auxili pel seu gremi, bé sigui el turisme, la restauració (entesa aquí com l’activitat professional que s’ocupa de la preparació i el servei de menjars o begudes), les grans superfícies (de botigues i altres negocis, clar), el petit comerç, l’esport, etc. I jo, també legítimament, llenç un SOS desesperat per les sobretaules amb gent que estimes i que fa estimera, de molts més de quatre comensals, que s’allargaven fins gairebé l’hora de sopar. Hem de recuperar com més aviat millor aquestes veritables àgores on no es parla de res de l’altre món, on la intranscendència n’és el nucli, però que et netegen les canonades de l’ànsia i que et posen a diapasó de la calma.

Si no les podem recuperar com més aviat millor, a aquestes sobretaules creadores d’aplom, sí que estarem en perill d’estimbada com a espècie.