marginàlies

El despert el Rèquiem de Franz List, que considera avorridot per molta veritat que transmeti en tot moment i per molts passatges puntuals que fereixin. Prenent ritualment, com cada dia, el cafè bullent  va a obrir la porta del corral al moix, que en aquelles hores l’alça la fam, i just en el moment que el cor d’homes comença l’ofertori del Rèquiem, s’adona que el moix li ofereix un teulader i s’atabala: no sap que n’ha de fer, de l’ocell mort. I maleeix el moix perquè l’atabalament i el fàstic li impedeixen d’assaborir el cafè. Clar que valora molt el present perquè és signe que el moix el pren com a part seva, del seu món rotundament de moix casolà amb tota la vila per córrer, però haurà d’agafar l’ocell i llançar-lo al cubell de la matèria orgànica i no li agrada gens. Sortosament té a mà els guants quirúrgics per a temps pandèmics com els que malvivim i les bosses compostables. N’usarà una només per al teulader, com si fos el sudari que es mereix per haver mort quan encara no n’era la seva hora, víctima de la matera del seu moix. Encara és ben calent, l’ocell, quan l’agafa, i sent una altra esgarrifança: l’ha mort just llavors, en començar el Rèquiem, per ventura. I segueix un altre estremiment molt més feridor: cap rastre de sang. Havent posat el teulader dins la bossa compostable i aquesta dins la del cubell que no era ni mitja, i aquesta dins una altra, es renta amb insistència les mans i durant una bona estona a l’aigüera, amb l’aigua ben calenta, com si hagués tocat matèria altament tòxica i hagués d’evitar amb urgència qualsevol dany irreparable. En acabat, el moix dorm enrodillat en el seu balancí i el cor acaba l’Agnus Dei. Per ventura si escolta com es mereix el “Libera me” trobarà la quietud que necessita recobrar per desitjar veure com acaba el dia i com després la nit, incansable, de no res en fa vida.