marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

20 de febrer de 2021
0 comentaris

SOSPIR ALZINAT

Händel i Bach fan encara més sagrat l’alzinar. Lascia ch’io pianga / mia crude sorte / e que sospiri / la libertà, diu el primer al d’Eisenach i aquest li contesta amb la primera suite de violoncel que ho aquieta tot perquè res se senti al marge del sentir sense prevenció. Alzina i pedra; aigua en cocons i plenitud d’aire. Silenci de feristela i precipitació del blau. Sobre la catifa molla de fulles que preserva la terra empedrada, tota vida no passa de ser un alè envanit que va i torna a les palpentes de la claror a l’ombra. Fendint l’alzinar de la serra, la solitud va carregada de fruits que allarguen un pam l’existència i fan cridar llibertat a totes les biografies boscanes. Seguint les camades dubitatives que menen als cims de l’illa, la veu es torna murmuri en el millor dels casos perquè no es pot imposar a la quietud transparent de l’harmonia. No cal dir res. A l’alzinar que fa de sagrera als desitjos desprotegits, la història es ret al temps convertit en tàlem on hi reposen les vides sense peatges, lliures de crèdit. Il duolo infranga / queste ritorte / de’miei martiri / sol per pietà.

ALÒS D’ISIL
09.10.2012 | 9.17
A General

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.