marginàlies

Avui fa quaranta anys d’una tupinada que, per molt que la crònica oficial indiqui que va fracassar, va aconseguir tots els objectius que es proposava: perpetuar l’enganyifa de la “transició”, una operació grotesca de Botox^® al franquisme perquè seguís ben  instal·lat –i blindat- en tots els òrgans de poder i decisió de l’Estat.

Commemorar aquell motí no treu cap enlloc en no ser per emblanquinar, i ja em disculpareu la repetició, l’elefant blanc, com així es coneixia en llenguatge colpista ni més ni menys que l’emèrit rei Joan Carles primer. L’Elefant Blanc, que, segons Vilaweb (https://www.vilaweb.cat/noticies/lelefante-blanco-un-bar-de-cites-erotiques-de-madrid-amaga-la-clau-mes-fosca-del-23-f/) era un lloc de cites eròtiques freqüentat per l’emèrit rei; sobrenom ben trobat, per tant. I sobre aquestes aficions eroticolascives de l’emèrit fugit a Dubai, hi diu allò de si el pare és músic, el fill és ballador perquè el seu avi, Alfons XIII, era un gran consumidor de pornografia, branca cinematogràfica de la qual en fou fins i tot guionista i productor.

I encara fan més ràbia aquests actes commemoratius difosos a bombo i a platerets quan l’objectiu emblanquinador, l’elefant blanc emèrit, ha fugit amb una bona marrota amassada, es presumeix, il·lícitament. Per què, aquest compliment a qui ha festejat la corrupció, si és que n’hi ha colgat? Per què aquesta insistència a besar els peus i quelcom més a qui no ha fet més que aprofitar-se del poble i del càrrec que li atorgà el dictador?

La pudor del cop d’estat del 23 de febrer de 1981, dels implicats directes i de les conseqüències que tingué en forma de restricció de drets i llibertats que encara duren, lluny d’esvair-se, s’intensifica a cada recordatori i avui ja és insuportable.