marginàlies

És probable que la sortida més digna i saludable a tant temps intoxicat, fet anar amb les sabates girades de peu per qui ho vigila amb l’ull d’acer sigui el retorn a un feu exigent i costerut, d’aire arenat que percaça ficar-se als ulls per irritar-los; o acabar lliurement a qualsevol ermitatge per servir-se i servar-se a un mateix. O tornar a entrar a “En el feu de l’ermitatge”, de Miquel Bauçà:

Malconec com vaig entrar,
travessar la serralada
que aïlla de tot món,
que impedeix tota fugida,
ja no sé quants d’anys fa…
Indret nou, nova contrada
és el que em gombolda avui.

Deixar-se endur pel seu magnetisme gens comú que et deixa al caire de tots els abismes:

No claudiquis davant res,
ans camina amb cama forta…
Més plaent serà el camí.

No te l’acabes mai, a cada bossinada de lectura més talent tens i més t’engrapa la necessitat apressant de callar per sentir-te el buit, el desori o la mancança.