No val de res anar contra el temps, contra el rellotge. Per molta via que hom faci, no el modificarà, al temps, que es comparable a un ésser viu, en alimentar-se d’altres éssers per guanyar-se la supervivència, que tanmateix no és definitiva per molt que se senti invencible. Sembla que el tauró de Groenlàndia no
Sí, caldria inventariar tots els detalls que fan viure els instants que desatenem, tot el que s’esdevé just ara, sense anar més lluny, que la boira s’ha posat damunt el Teix, cau un plugim condormidor i la fruitera vessa de taronges mandarines. Ara mateix, que el silenci és adaptable: els sorolls discretíssims de l’estança no
Quan la nit acarava el darrer tram, un ocell negre desconegut, de la mida d’un puny, semblava que em volia dir o demanar quelcom i no he fet cap esforç per desxifrar-ho perquè no en coneixia la raça ni el nom, de l’ocell, i sense raça ni nom no és possible la confiança. A més,
prop de l’enginy que traça somriures la solitud dels llavis i dels insectes vora la pàgina que omple de guspires els ulls que callen el cop de llum a la galta
I no t’adones que fas gairebé com els ermitans, tot aprofitant que la pandèmia és radicalment ultraconservadora en tot i no ens permet abraçar ni tocar ningú. Fas, si fa no fa, com els ermitans, sí: de la lectura profitosa al llimoner i als ramells, i d’ací a una menja frugal que així i tot
La vivència de la COVID-19 des dels marges de Can Gazà no és gaire distinta de la de l’home del carrer, com es va dir durant molt de temps per significar la normalitat acrítica dels súbdits de tota mena de poder. I tanmateix, en estar més exposats que la majoria als estralls del coronavirus per
La pluja, en tot cas, reblaneix el mal, no l’arrossega cap a la forca, ni troba temps per afegir al banyat de la fragilitat extrema i esgotadora. Plou sobre els taüts i ningú no els plany, en canvi tothom procura no badar els ulls a l’aigua perquè no penetri en la sang cansada ni cridi
El protector menor, poc després d’haver començat el dia, ha pegat una morrada considerable –devia tenir la prudència encara condormida- que li ha consentit una dent, la pala dreta. No ha volgut que li aplicassin gel a la zona del llavi afectada i havent dinat la lleu inflamació es notava, però ell només es queixava
A l’hora de redactar aquesta nota, a l’Estat espanyol més de dos milions i mig de persones han contret el coronavirus. D’aquests malalts n’han mort més de 55.000, dels quals més de nou mil ho han fet al Principat, més de quatre mil al País Valencià i més 500 a les Illes Balears. Són xifres
El text “Aina Moll i Marquès, filòloga pionera i activista compromesa amb la normalització de la llengua catalana”, editat per l’Ajuntament de Palma, era molt necessari per poder atansar-se a una de les personalitats illenques més destacades dels darrers cinquanta anys, ensems que una de les més decisives en el coneixement, promoció i prestigi de
Algú canta una cançó que no atén el temps en venir la posta. No és Nina Simone, la cantant que sentia tant el que cantava i deia que no li feia res passar per altiva i malambrosa. Estrany que a la vila algú canti per fer-se sentir i més encara que no destrossi “Sinnerman”. Per
“La mar rodona”, de Sebastià Perelló, editada pel Club editor, és una meravella. Tres espais, tres instants en la vida d’una illa que és molt més que un continent. Tres moments i un grapat de personatges que sols es parlen a ells mateixos; personatges encargolats enmig de fets trets de lloc que ho diuen tot
l’arena que crida la neu el peix delejant arrels els dits que s’alliberen i aquesta olor de carn perduda que entabana l’ou del mar empaitant la llum les glans pasturant porcs els ventres irredimibles i aquesta olor de sofre insuportable el cant que no s’alça l’au que renega del vol l’infant que sermoneja i aquesta
Nadejda Filarètovna von Meck i Piotr Ilitx Txaikovski s’escriviren entre 1877 i 1890 més de mil cartes i durant aquests tretze anys de relació epistolar només es varen veure personalment dues vegades; dues. I no es digueren res; res en absolut, com si no es coneguessin. Ella li demanà que les destruís, a les cartes,
Diuen que sant Antoni està trist i que el dimoni, encès de fúria, corre com un esperitat del pla a la serra i d’ací a allà deixant la cendra per testimoni. I per poc que hom pari esment, se sent olor de fum, de fogatera expiatòria. Un sant Antoni sense celebració de carrer és un