marginàlies

Algú canta una cançó que no atén el temps en venir la posta. No és Nina Simone, la cantant que sentia tant el que cantava i deia que no li feia res passar per altiva i malambrosa. Estrany que a la vila algú canti per fer-se sentir i més encara que no destrossi “Sinnerman”. Per què la canta? Per a qui? I per què aquesta cançó estranya, aspra, de passa tu? Tanmateix el poder en brut de la veu que diu bé té dots prodigiosos independentment del que digui. S’ha perdut l’avès de cantar fort mentre hom feineja o badoca. I hi ha tantes cançons per cantar, moltes més que per escoltar. En canvi la vila de  cada dia és  més mineral, com una pedrera inesgotable; gens frondosa. Els rocs es multipliquen incontinentment, com la voracitat dels pins ofegant els alzinars. Són pedres amb traces humanes el que et trobes pels carrerons que enyoren el dia que naixeren i que no saluden per no demostrar la por que els tenalla. La por de la vacuïtat, de la  impenetrabilitat. La por de no saber usar la boca en lloc de les mans, de no atrevir-se a girar-ho tot damunt davall; por a sentir els calfreds de la intempèrie. La por de caure pel seu propi pes. Pedres que en cerquen d’altres per arrecerar-s’hi, sí. I les pedres que haurien d’acollir rebutgen els rocs virtuosos o pecadors i els amerxen al torrent, que ja davalla net en haver rossegat tota la porqueria acumulada i els records tudats. I ensangonats, els macs es tiren dins el torrent i el tenyeixen de roig perquè sigui cau de sang inorgànica. Era una pedra de bosc cantaire que cercava el diable per arrecerar-s’hi, qui cantava.