marginàlies

La vivència de la COVID-19 des dels marges de Can Gazà no és gaire distinta de la de l’home del carrer, com es va dir durant molt de temps per significar la normalitat acrítica dels súbdits de tota mena de poder. I tanmateix, en estar més exposats que la majoria als estralls del coronavirus per mor del lamentable estat de salut que presenten els residents, el temor es viu amb més intensitat; més de punta, més incisivament. Clar que el cansament per tanta incertesa, per tantes restriccions i altres tantes disposicions limitadores, es deixa sentir ben fort i punyent. Com mana la prudència i la responsabilitat, s’han limitat molt les sortides de la casa, s’han anul·lant les visites a familiars i amics i, alhora, s’han suspès les visites que es rebien.

Ara mateix, el Taller Marginàlia està tancat, la qual cosa ha suposat una frenada seca als ingressos per via de l’intercanvi i aquest fet amoïna molt perquè econòmicament vivim penjats en un fil. En aquest sentit, encara que costi molt demanar-ho atenent l’extrema necessitat que es viu a l’illa, seguim demanant suport.

Com la majoria, la confiança, per ventura excessiva, l’hem dipositada en el vaccí tot i que no està clar, hores d’ara, si el nostre centre d’altíssima vulnerabilitat serà considerat prioritari per rebre’l un cop s’hagin cobert les residències i el personal sanitari. Pensam que sí perquè som assimilables a qualsevol centre d’atenció sociosanitària, d’una banda, i d’altra perquè no deixam de ser població de risc amb tot el perill que això comporta.

És per això que ens desesperen i ens irriten (per no usar altres termes molt més categòrics) aquelles persones aprofitades que, abusant del seu poder o de la seva ascendència, sense que els tocàs per torn, es vaccinen. Consideram que no basta que dimiteixin dels seus càrrecs, en cas que ho facin, per saldar el greuge. S’haurien d’arbitrar altres mesures punitives que atenguessin degudament el seu abús, sobretot en el context tràgic de la pandèmia: el degoteig de morts no s’estronca i els dels malalts en estat greu o crític segueixen augmentant. Així, aquest “passar davant” a colzades són escopinades als que pateixen i es debaten entre la vida i la mort a causa del coronavirus.

Per això, en veient els càrrecs públics i els representants de certs estaments colant-se com els lladregots, abusant capritxosament del seu poder, ens sembla que estem revivint els pitjors anys del franquisme on militars, magistrats, addictes al règim d’alt grau i fins i tot membres eclesiàstics no sols tenien cera permanent del Còrpus, sinó que eren intocables, gaudint de la més àmplia i consentida immunitat i impunitat. I, a sobre, alguns, s’omplen la boca lloant i reclamant la generositat, la solidaritat, o l’esperit de servei que ells tant abominen.