Diuen que sant Antoni està trist i que el dimoni, encès de fúria, corre com un esperitat del pla a la serra i d’ací a allà deixant la cendra per testimoni. I per poc que hom pari esment, se sent olor de fum, de fogatera expiatòria. Un sant Antoni sense celebració de carrer és un dia tudat, com també ho serà a Palma d’aquí a dos, quan sigui sant Sebastià. Qui estigui avorrit, que tiri el primer dia. I tanmateix, els moixos, embalancinats, aprofiten l’ardor compassiva del caliu de la xemeneia i els llibres es baten en retirada. El vespre no presenta cap símptoma de peresa i el vent, que molesta més que mal no fa, li deixa el lloc que li correspon per agilitzar la impertorbabilitat dels rellotges. És quan hom s’adona del que queda, del que no passa, d’allò que roman entercament en comptes d’esvair-se i que proporciona una vaga idea de seguretat, si és que existeix quelcom semblant. De cop, els detalls es fan topadissos i, en mirar-los com es mira l’escarràs que s’ha de treure, sents una mena de descàrrega a l’espinada i una sacsada al pensament. I és quan tornes a dir-te que el cervell hauria d’estar enrajolat de tova per mantenir el caliu de les pensades.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!