marginàlies

“La mar rodona”, de Sebastià Perelló, editada pel Club editor, és una meravella. Tres espais, tres instants en la vida d’una illa que és molt més que un continent. Tres moments i un grapat de personatges  que sols es parlen a ells mateixos; personatges encargolats enmig de fets trets de lloc que ho diuen tot amb les paraules comptades.” Havies après que més valia esser figures de coll tort i que sempre era millor callar i acalar el front.”

Uns retrats precisos de persones que ningú no diria que alenessin tan profundament i fendissin tant la terra i el temps illenc: “Sempre he estat aquesta figura niala que per anar bé no havia de topar amb res. Un home conformat”. “Era quan m’agradava mirar la mà de nom pare al taulell, perquè ningú no sap el silenci que hi ha en una mà deixada estar, rendida, retuda a la quietud, com un animal”. “He après a no fer falta, i sé surar en aquesta privació”.

Expressió densa i fulgent que et fa seva tot d’una i no t’amolla, et fa anar cap on ella vol perquè ho miris tot i no t’escapi cap detall. Fent peu en imatges extraordinàriament vives el lector cau en els detalls que no se solen atendre i que, al cap darrer, ens conformen, conformen l’univers de la família, d’una barberia, d’una tenda o d’un hotel. És parant esment a allò que passa desapercebut que ens podem fer càrrec de les servituds de la vida. “Podem deixar caure coses que no són, res més, però allò de bon de veres sempre queda enlaire”.

I a partir d’un fet que podria fer part de la nuesa,  del no res, desplega tot un repertori esponerós de reflexió, de dicció, de senallades de raons i, sobretot, de bellesa, de la més plena i acurada en l’expressió perquè hom es pugui fer càrrec dels horrors de la Guerra, per exemple. O de les conseqüències del turisme forassenyat que ha convertit els illencs en “amfitrions fantasmes que brinden hospitalitat als hostes perquè puguin oferir-te el plaer de ser qualsevol”.  I desplegant un vocabulari viu que infon vida i que et fa sentir l’obra amb tota la intensitat possible.

Llegint amb veritable delit i atenció “La mar rodona” t’adones que, en massa ocasions, la memòria és una cisterna es desús que han omplert irresponsablement de runa, de material d’enderroc per no pagar la taxa corresponent. I també, és clar, confirmes que “el més enllà, és el Ritz de París”.