Tanco els apunts d’aquest mes d’agost amb dues bones notícies en forma de novetat literària que m’arriben de Vibop, el projecte editorial nascut fa un parell d’anys i que des del carrer de la Vinya d’Alella (impossible trobar una adreça més adient!) tira endavant un reduït grup de gent molt entusiasta i competent amb la
(Vegeu aquí el primer Romagnoli d’agost) La primera cosa bonica del divendres 13 de desembre de 2019 és el Zimbru, un equip de futbol de Chisinau, Moldavia, que és la demostració incontrovertible de la teoria de la relativitat i de la necessitat de tenir fe per damunt de la ciència i de les evidències. Van
La setmana passada l’A. i jo vàrem passar dos dies a Portbou. No era pas, ni de bon tros, la primera visita que hi féiem i puc dir que la vila i el seu entorn no ens han deixat mai indiferents. Aquesta vegada no ha estat una excepció i de tot plegat ha sortit aquesta
(Vegeu aquí l’article anterior) ¿No us ha passat mai d’estar remenant unes carpetes, uns calaixos o uns armaris i de cop i volta descobrir uns documents (papers, fotografies, objectes…) que ja havíeu oblidat i que, a més a més, unes quantes coincidències totalment degudes a l’atzar en el moment de la troballa es combinen per
Conten les cròniques que ara fa vint anys –el 14 d’agost de 2000, vigília de la Festa Major del barri– es va presentar al Teatreneu de Gràcia el número zero d’un setmanari que s’estrenava amb moltes ganes de viure i de ser útil. El nom triat pels seus promotors —‘L’Independent de Gràcia’— era tota una
Com el gran Luciano Pavarotti el 1935, Francesco Guccini va nèixer a Modena l’any 1940 (vegeu aquí i també aquí), es va retirar dels escenaris el 2012 i és un dels intèrprets més prestigiosos i respectats d’Itàlia. El segon àlbum que va publicar, ara fa cinquanta anys, es deia ‘Due anni dopo’ i contenia una de les seves
(Vegeu aquí el primer Romagnoli d’agost) La primera cosa bona del dimarts 25 de febrer de 2020 és Elizabeth Fitzsimmons, que va adoptar una nena xinesa tot i saber que estava greument malalta. La seva història és, de lluny, la més bonica entre els centenars que s’han explicat a la secció ‘Modern Love’, que es
Un bon col·lega que em coneix com si m’hagués parit, el punyetero, m’envia un llibret amb format de butxaca que no arriba a les dues-centes pàgines amb una nota que diu: ‘Au, perquè passis un bon agost’ i, certament, l’ha encertada. Com hi ha món! Es tracta del “Llibre de paraules i dites de savis
(Vegeu aquí el primer Romagnoli d’agost) La primera cosa bonica del dilluns 10 de febrer de 2020 és un llamp caigut del cel una nit a Calàbria que va servir per resoldre un misteri i obrir un debat filosòfic. La nit era fosca i tempestuosa i una parella d’amants diabòlics havia decidit carregar-se el marit
Mentiria si digués que amb la mort de Trini Lopez, el dimarts passat per culpa de la Covid, desapareix un dels referents musicals de la meva vida perquè no és així. Però hi ha un fet que no puc negar: un dels primers discos que varen entrar a casa del pares –l’any 1964– va ser l’EP amb
Remenant papers antics em trobo amb un article de Joan Triadú publicat el mes de maig de 1978 a la revista ‘Serra d’Or’. Parla de Josep Manyé, conegut a la BBC com ‘Jorge Marín’ (vegeu aquí), que durant la dècada dels quaranta va obrir un modest espai de comunicació en llengua catalana des de la
Sempre que passo per algun poble i disposo de prou temps miro d’acostar-me a la llibreria o a la botiga que en faci les funcions per veure si tenen cap publicació sobre la història de la localitat o de les rodalies. La majoria de les vegades no trobo res, però de tant en tant apareixen
Algun dia disposarem de prou perspectiva per adonar-nos que aquests llargs mesos que hem passat a casa confinats per culpa de la pandèmia hem creat uns quants rituals de supervivència als quals ens hem arrapat com si es tractés d’una taula de salvació que ens allunyava de la incertesa i de les actituds depressives. Han
El meu descobriment de Gabriele Romagnoli i els seus articles al diari La Repubblica els dec, com ja vaig explicar aquí, a Mercè Ibarz que un dia de finals de novembre de l’any passat escrivia un article a Vilaweb inspirat en un altre de Romagnoli que parlava de presències i absències i de la virtut de saber
Aquestes darreres setmanes veig que s’està parlant molt bé –i sembla que amb raó (vegeu, si no, aquí)– de ‘La drecera’, una novel·la de Miquel Martín i Serra (Begur, 1969) que va quedar finalista del premi Just M. Casero de 2018 i que el juny passat –poc abans del sant Jordi d’estiu en el qual