Valencianitat activa des d’Alacant (II). Llengües i relacions de supeditació (§2)

2      Llengües i relacions de supeditació

2.1    Cap. 1. Bilingüisme i conflictes entre grups socials

El llibre que ressenyem consta de 13 capítols dividits en seccions. El primer capítol (la introducció) justifica la confecció del llibre (§1.2-§1.3) i aclarix un parell de conceptes: el bilingüisme i les llengües minoritzades.

Juli Martínez partix de les conviccions que, en les relacions entre els pobles, hi han conflictes (1a); i que, si en una mateixa societat es parlen dos llengües, és perquè en un passat recent o llunyà dos comunitats humanes haurien «col·lidit» (1b).

  1. Coexistència de llengües en una societat com a efecte de relacions conflictives entre comunitats humanes
    1. «Tota situació de contacte entre grups humans ha comportat, en bona lògica, una situació de contacte de llengües, en la qual, les relacions entre llengües no han diferit substancialment de les relacions entre grups. És a dir, han tendit a ser bel·ligerants, agressives i violentes.» (p. 16)
    2. «Quan en una societat conviuen (o, més aïna, malviuen) dos llengües és perquè, més lluny o més prop en el temps, dos comunitats humanes, en origen diferents, van col·lidir.» (p. 16)

En la situació lingüística descrita, «un dels dos grups humans originaris, en concret, el preponderant, haurà fet tots els possibles per diluir, soterrar i oblidar (i fins i tot negar) eixa col·lisió, a fi d’encetar un procés d’assimilació imperceptible per a la major part dels components del grup inferior» (p. 16). «Els membres de la comunitat lingüística preponderant no necessiten conéixer la llengua dels altres grups»; en canvi, «els membres de les comunitats inferiors coneixen la llengua pròpia i també la predominant, i en distribueixen els usos segons el grau de formalitat, de manera que la pròpia només l’usen en contextos informals» (p. 17). El resultat és que «no és possible imaginar una societat bilingüe, si per bilingüe entenem la plena capacitat d’ús de dos llengües pel mateix grup humà» (p. 17).

El bilingüisme que existix és l’individual. Quan és voluntari, és «una opció utilitària i/o enriquidora d’un parlant» (p. 18). Si deriva de la supeditació d’una llengua a una altra, els parlants «dubtaran de la solvència de la pròpia per a usos formals. Per això, tendiran a especialitzar-ne l’ús, fins al punt que s’acostumaran a desenvolupar-se en un bilingüisme desequilibrat». Eixe bilingüisme consistix en tindre «consciència de ser bilingües, però actuaran com a monolingües usant la llengua que no els és pròpia en els àmbits formals (acadèmics, administratius, mediàtics, etc.)» (p. 18).

  1. Procés de supeditació d’una llengua a una altra en les institucions públiques
    1. En la situació descrita en 1, «un dels dos grups humans originaris, en concret, el preponderant, haurà fet tots els possibles per diluir, soterrar i oblidar (i fins i tot negar) eixa col·lisió, a fi d’encetar un procés d’assimilació imperceptible per a la major part dels components del grup inferior.» (p. 16)
      1. Efecte: «els membres de la comunitat lingüística preponderant no necessiten conéixer la llengua dels altres grups»; en canvi, «els membres de les comunitats inferiors coneixen la llengua pròpia i també la predominant, i en distribueixen els usos segons el grau de formalitat, de manera que la pròpia només l’usen en contextos informals». (p. 17)
      2. Resultat: «no és possible imaginar una societat bilingüe, si per bilingüe entenem la plena capacitat d’ús de dos llengües pel mateix grup humà.» (p. 17)
    2. El bilingüisme que existix és l’individual.
      1. Voluntari: és «una opció utilitària i/o enriquidora d’un parlant». (p. 18)
      2. Bilingüisme derivat de (a.i): els parlants «dubtaran de la solvència de la pròpia per a usos formals. Per això, tendiran a especialitzar-ne l’ús, fins al punt que s’acostumaran a desenvolupar-se en un bilingüisme desequilibrat». (p. 18)
      3. Consistix en tindre «consciència de ser bilingües, però actuaran com a monolingües usant la llengua que no els és pròpia en els àmbits formals (acadèmics, administratius, mediàtics, etc.).» (p. 18)

Juli Martínez també mostra que la noció pertinent no és «llengua majoritària i llengua minoritària», sinó llengua minoritzada en un lloc. De fet, una mateixa llengua pot ser dominant en un lloc i minoritzada en un altre (posa com a exemple el castellà en Los Ángeles, p. 18-19). A més, el procés va unit a «les comunitats que les parlen», de manera que «la minorització i la majorització recauen sobre els grups humans i contagien de passada les llengües, no al revés». La descripció és atronadorament clara (3a).

  1. 3 Grups socials minoritzats i llengües minoritzades
    1. «Si els membres d’una comunitat humana minoritzada decideixen abandonar la llengua pròpia en la transmissió generacional, només aconseguiran que els seus fills continuen pertanyent a eixa mateixa comunitat minoritzada, però que parlen la llengua de la comunitat majoritzada, això sí, amb un accent particular que, de ben segur, serà considerat per molts com a ben graciós. I, llevat que vulguen guanyar-se la vida com a humoristes, continuaran patint els mateixos desavantatges socials (exclusió, marginació econòmica, precarietat laboral, etc.) que ja van haver d’afrontar els seus pares –encara que, potser, els fills rebran sovint alguna palmadeta condescendent a l’esquena.» (p. 19)

Hem vist que el nostre autor fonamenta la confecció del llibre (§1.2). En  canvi, no justifica el contingut. Probablement, no fa eixa operació perquè pensa que, per a acostar-se a la societat valenciana, no cal fer un camí particular, sinó desplegar una descripció sociolingüística general i buscar exemples que o bé siguen valencians, o bé clarifiquen situacions valencianes. En efecte, entre el capítol 2 (les funcions de les llengües naturals) i les conclusions (els capítols 12 i 13), apareixen nocions previsibles de la sociolingüística.

  1. 4 Capítols del llibre
  1. Introducció: llevant l’aspror a alguns termes sociolingüístics
  2. Les funcions de les llengües naturals
  3. L’heterogeneïtat de les comunitats humanes
  4. Llengües útils i inútils, la riquesa de la diversitat i el monolingüisme
  5. Les llengües a l’estat espanyol
  6. Si el bilingüisme no existeix, què és açò?
  7. Les llengües al món. El darwinisme lingüístic
  8. Prejudicis lingüístics
  9. La koiné i el pidgin o la diferència entre rics i pobres
  10. Nacionalismes lingüístics
  11. La virtut de la variació lingüística. Llengües i dialectes
  12. Mirem-nos bé en l’espill lingüístic… o el deformaran tant com podran
  13. Ara que ens hem vist en l’espill lingüístic

 

2.2    Cap. 2 i 3. Supeditació lingüística: de la cohesió social a la fractura

En el punt anterior (§2.1, 3), hem vist una de les qualitats del llibre de Juli Martínez: parlant del concepte llengua minoritzada, fa una descripció del grup castellanoparlant de Los Ángeles que, en realitat, és aplicable a moltes situacions valencianes. D’eixa manera, els lectors van fent-se idees sobre les relacions entre grups humans i llengües; i, alhora, van penetrant en la comprensió de la societat valenciana.

Això mateix passa en el capítol 2 («Les funcions de les llengües naturals»). A més de comunicar-nos, les «llengües són un dels factors fonamentals que ens fan sentir-nos part d’una comunitat humana determinada. No són l’únic, però sí que solen ser el més important» (p. 23). En definitiva, la llengua d’una comunitat humana li aporta identitat i cohesió social.

Però eixos valors generals de les llengües poden alterar-se fortament quan la llengua d’una societat està supeditada a una altra llengua en la mateixa societat. Per a il·lustrar-ho, el nostre autor posa un exemple valencià. Observa que, mirats des de fora, pareixen membres de la mateixa «comunitat de parla» un polític conservador i un cantautor de Xàtiva que siguen valencianoparlants (5a). Però, en realitat, no ho són. I no ho són perquè el polític conservador considera el valencià com a una llengua subsidiària del castellà, que seria per a ell la que aportaria cohesió social (5b). En conseqüència, el cantant en valencià serà considerat un anticòs social. Correlativament, el cantant considerarà que el polític és un renegat. En compte d’aportar identitat i cohesió, quan u accepta la llengua dominant com a pròpia i desconsidera la dominada caminem cap al punt oposat: cap a una fractura social (5c).

  1. 5 De la identitat i la cohesió a la fractura social a causa d’acceptar la supeditació de la llengua pròpia a la llengua de fora
    1. «Fixem-nos en aquest exemple paradigmàtic: ¿pertanyen a la mateixa comunitat lingüística un polític conservador valencià valencianoparlant i un cantautor xativí que canta en valencià? Possiblement, un observador extern diria que sí.
    2. »Però ells, per contra, consideraran que ni pertanyen a la mateixa comunitat lingüística, ni tan sols a la mateixa comunitat de parla. S’entenen mútuament, però no formen part del mateix grup humà. En realitat, ací ens trobem davant d’una conducta anòmala: un dels dos parlants alberga una afectivitat negativa respecte a la llengua que li ha sigut transmesa. La considera subsidiària d’una altra (la que té la connotació de superior en el seu entorn), fins al punt que serà aquesta altra llengua la que actuarà sobre eixe parlant com a instrument de cohesió social.
    3. »És aquest, per tant, un dels efectes demolidors que pateixen les llengües que, en una situació de conflicte, adquireixen l’estatus inferior: la comunitat de parla es clivella no només perquè la llengua és exclosa dels àmbits formals o perquè minven els intercanvis lingüístics entre parlants allunyats geogràficament, sinó també perquè alguns dels components d’eixa comunitat se senten seduïts per l’altra, per la superior, a la qual no associen cap mena de conflicte, de manera que acaben renegant de la pròpia i, fins i tot, retorcent-la per a convertir-la en un pretés instrument de cohesió de la comunitat lingüística predominant.» (p. 24-25)

Juli Martínez no explica solament factors socials. També se n’entra en l’ànima humana i mostra que l’ús de les llengües té efectes en els sentiments. Un exemple apareix quan descriu les llengües com a factor de la identitat. Observa que, quan a un valencianoparlant li fan abandonar el valencià en «un àmbit formal», pot acceptar-ho amb resignació (6a). En canvi, trobaria inadmissible que volgueren fer-li canviar el valencià pel castellà en les relacions amb familiars i amics (6b). Per a explicar eixe contrast, apel·la a la identitat (vinculada als sentiments); en el cas «formal», no hi han sentiments (o poden tindre poca força), els quals sí que són actius (i forts) en les relacions amb familiars i amics.

  1. 6 Efectes de la substitució del valencià pel castellà en la identitat i els sentiments
    1. «L’abandó lingüístic de la llengua inferior en àmbits específics i formals és assumida amb més o menys resignació perquè tan sols afecta la funció de la llengua com a sistema de comunicació.
    2. »Però, en canvi, un supòsit en què la llengua pròpia ens és vetada en contextos pròxims (familiars, amistosos) ens resulta molt menys admissible, perquè no només es qüestiona la capacitat comunicativa de la llengua, sinó que se’ns arrabassa la funció identitària.» (p. 25)

 

2.3    Cap. 4. Causa de l’existència de les llengües

El capítol 4 de L’espill lingüístic («Llengües útils i inútils, la riquesa de la diversitat i el monolingüisme») informa que, actualment, podrien haver «entre 6.000 i 7.000 llengües, i al llarg de la història humana n’hi ha hagut vora 30.000» (p. 37). El pedagog de Novelda justifica l’existència de les llengües en la unió que hi hauria entre cada llengua i el poble o els pobles que la parlen. En el capítol que comentem, en fa una bona descripció (7).

  1. 7 Les llengües com a realitat unida al poble o pobles que la parlen
    1. «Cada llengua és […] un producte absolutament imbricat amb la comunitat humana que la parla, de la qual són reflex i prisma per a aprehendre el món.» (p. 37)
    2. Eixa conjuminació comporta que «les llengües són prolongacions dels grups humans i contenen una informació essencial sobre la història d’eixa comunitat i sobre la visió que tenen del món que els envolta (com han sobreviscut, com s’han alimentat, com s’organitzen socialment, com perceben la natura, quins perills temien, etc.).» (p. 37)

En el capítol 2, ja havia aparegut la interpretació de les llengües que proposen Edward Sapir i Benjamin Lee Whorf. Retrocedint un poc més en la història, opine que el valencianisme necessita un treball que incorpore la concepció de les llengües que tenia el romanticisme alemany i els intents de solucionar les limitacions que hi han. En eixa direcció, he intentat fer una aportació («Cada llengua ¿és una visió del món? “Lo sisé seny” de Ramon Llull», 2003).

Des del punt de vista metodològic, l’ideal seria tractar la causa de l’existència de les llengües abans que els conflictes i la supeditació d’una llengua a una altra (§2.1 i §2.2). Actuant d’eixa manera, expliquem més bé per què és negatiu que una comunitat lingüística es supedite a una altra, i per què eixe procés sol anar unit a la subordinació d’una comunitat humana a una altra (§2.1, 3).

Com és natural en un llibre de vocació pedagògica, el nostre autor tracta les qüestions que es debaten en la societat, com ara la «utilitat» de cada llengua. En la ressenya, procure prescindir dels temes que responen a prejuïns. És quasi obvi que, si vullc conviure amb una comunitat lingüística, trobaré molt útil aprendre la seua llengua. En definitiva, la utilitat de les llengües no és un valor absolut, sinó relatiu al fet que ens hajam de relacionar amb els seus parlants. L’excepció és la llengua que triem per a la comunicació internacional (per ara, l’anglés; però fa unes dècades era el francés; i a l’esperanto li ha faltat poc).

Adquirible en llibreries. També en la pàgina web: https://publicaciones.ua.es/es/catalogo/societat-valenciana-en-l-espill-linguistic-la/978-84-9717-450-3

 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.