Valencianitat activa des d’Alacant (IV). Aprofundiment: supeditació de parlars i de llengües; aplicació al valencià (§4)

4. Cap. 6. Aprofundiment: supeditació de

parlars i de llengües; aplicació al valencià

4.1    Els rètols bilingües ¿afavorixen realment el valencià?

Quan Juli Martínez ha donat una visió general (capítols 1-4) i ha descrit les relacions lingüístiques en l’estat espanyol (capítol 5), torna a la teoria sociolingüística per a aprofundir en la comprensió de la societat valenciana. El capítol 6 comença reflexionant sobre un fet puntual: els rètols en valencià i en castellà (que sovint són semblants). El nostre autor ho veu com a una mesura útil per a una llengua que, prèviament, havia estat exclosa de l’oficialitat. Però opina que eixa actuació no hauria d’haver durat més de 8 o 10 anys, ja que la duplicació «ni és útil, ni suposa una empenta per a la llengua minoritzada, ni genera interés per aprendre-la» (1b).

  1. Capítols 1-4: visió general. Capítol 5: relacions en l’estat espanyol. Capítol 6: retorn a la teoria per a aprofundir en la societat valenciana.
    1. Fet puntual: els rètols en valencià i en castellà eren útils per al valencià en els primers anys de recuperació de l’oficialitat. Però:
    2. «El problema de repetir les coses és que les fem avorrides. Duplicar la informació en dos llengües pròximes, fins i tot en textos brevíssims en què sovint la diferència és d’un accent o d’una lletra, ni és útil, ni suposa una empenta per a la llengua minoritzada, ni genera interés per aprendre-la. La duplicació sistemàtica hauria de prolongar-se durant un període molt breu de temps (no més de 8 o 10 anys) i hauria de servir a una llengua que ha sigut exclosa dels àmbits formals per a tornar a formar-ne part. Però no es pot allargar en el temps, atés el perill de resultar supèrflua per als parlants.» (p. 59)

Quan han passat uns quants anys, els rètols bilingües no fan que els parlants de la llengua dominant hagen de conéixer la llengua supeditada; i als parlants de la llengua subordinada els fa la impressió que la seua llengua no pot existir sense la majoritzada. El resultat és que l’ús del valencià es torna un «gest simbòlic irrellevant», un «adorn innecessari»: prescindible.

  1. Efectes dels rètols bilingües al cap d’uns anys: negatiu per al valencià
    1. «Els parlants de la llengua majoritzada continuaran sense tindre gens de necessitat d’aprendre ni un bri de l’altra llengua, mentre que els parlants d’aquesta continuaran percebent que el seu idioma no és possible sense la supervisió, sense l’acompanyament, d’un adult: la llengua majoritzada.» (p. 60)
    2. Resultat:
      1. «La presència del valencià, per tant, no seria més que una mena de concessió, de gest simbòlic irrellevant.»
      2. «Un adorn innecessari. És a dir, és prescindible.»

Hem arribat a una paradoxa: una mesura feta per a potenciar el valencià no l’afavorix en realitat (2b). Per a aclarir la qüestió, el pedagog de la Universitat d’Alacant posa el tema en la història: fa uns anys, el valencià era una llengua en conflicte que es trobava en el procés de substitució pel castellà (3a). Aprofita eixe marc per a introduir el concepte diglòssia (3a.i), creat en 1959 per a descriure la situació de l’alemany suís (una varietat supeditada al model lingüístic alemany, ja que s’usava aleshores en la comunicació del carrer, però no en l’escriptura ni en els mitjans audiovisuals).

  1. Aclariment de la paradoxa (2): està en la història recent del valencià
    1. «La resposta és contundent: eixa llengua es trobava recorrent el camí directe cap a la substitució lingüística, és a dir, cap a la desaparició. Afectada per una situació de conflicte lingüístic, la convivència amb una altra llengua superior relega la inferior a usos no formals i privats, cada volta més i més conflictius i forçats (ço és, els parlants de la llengua minoritzada han de fer un esforç conscient per no abandonar-la i no tots troben l’al·licient per a no fer-ho).
      1. »Aquest estadi tan desequilibrat entre dos llengües en conflicte rep el nom de diglòssia. Aquest és un terme propi de la sociolingüística descrit pel lingüista Charles Ferguson (1959).» (p. 61-62)

 

4.2    De Suïssa a la supeditació a la «llengua literària»

Juli Martínez aprofita la subordinació de l’alemany suís per a descriure un cas general i aplicar-lo al valencià. La relació lingüística és esta: és factible que, en una llengua, un moviment social vincule una varietat a la «llengua literària», i excloga les altres varietats (4a). Per a arribar al fons, el nostre autor recorre a un altre fet puntual. A fi d’aconseguir més lectors, l’Associació d’Editors del País Valencià impulsà en el 2001 la traducció de Harry Potter al valencià. Hi hagueren valencians que respongueren en contra d’una manera «furibunda», ja que això afavoriria «la secessió lingüística» (4b).

L’elaborador de manuals de valencià fa una afirmació que hauria de ser òbvia: l’ús d’un idioma és prioritari i, per tant, està per davant d’altres consideracions. En canvi, hi ha qui, apel·lant a «la unitat de la llengua», desconsidera «la forma de parlar pròpia», o s’oposa a una versió d’una obra estrangera que faria augmentar la lectura en valencià.

El fet de col·locar «la unitat de la llengua» per davant de l’ús comporta no tindre en compte els parlants, de manera que estem davant d’una actitud essencialista. Si afegim que la reacció a la traducció valenciana era «furibunda» i pretenia insultar (seria una «secessió lingüística»), convindrem que Juli Martínez té motius per a qualificar eixe comportament com a «integrisme unitarista» (4c).

Acaba la descripció amb una afirmació que podria contribuir a explicar per què la lectura en valencià és tan baixa (entre un 2 i un 3%, contra un 29% entre els catalans i un 12% entre els balears): «la llengua literària no respon a un model estàndard conciliador, ni policèntric, ni composicional», deficiència que dificulta que els jóvens valencians s’hi senten «identificats lingüísticament» (4d).

  1. Actuació essencialista: posar «la unitat de la llengua» per davant de l’ús (b-c) per a mantindré un model lingüístic poc adequat per als valencians (a, d)
    1. «En la comunitat lingüística del català-valencià, l’àmbit literari ens ofereix un bon exemple de com una determinada variant dialectal ha assolit en exclusiva l’etiqueta de llengua literària, mentre que les altres en queden excloses.
    2. »Fa uns quants anys, l’Associació d’Editors del País Valencià va promoure la traducció del clàssic juvenil Harry Potter al valencià, amb les variants dialectals pròpies, diferents de les del català oriental. La contestació que va rebre aquesta decisió va ser digna d’anàlisi: de manera furibunda, se’ls va acusar que estaven afavorint la secessió lingüística en permetre que hi haguera un Harry Potter en català i un altre en valencià. I els atacs, per molt que ens sorprenga, no venien en general de Catalunya, sinó del mateix País Valencià.
    3. »Aquest integrisme unitarista és realment paradoxal, perquè mena algunes persones a menystenir la forma de parlar pròpia en pro d’un concepte –la unitat d’una llengua– que hauria de ser sempre subsidiari d’un altre: l’ús d’eixa llengua.
    4. »Una versió en valencià de Harry Potter permetia als joves valencians llegir uns best-sellers en una varietat pròxima, amb la qual es podien sentir identificats lingüísticament. Cosa que, per molt que alguns s’hi entesten, no és possible quan la llengua literària del català-valencià no respon a un model estàndard conciliador, ni policèntric, ni composicional.» (p. 63)

Com que el nostre autor és rigorós, aporta tres dades per a fonamentar el grau d’adequació que la «llengua literària» tindria per als valencians: 1) després de la descripció general (5a), posa un exemple en què l’actuació valenciana és més clara i més precisa (dins dels pronoms febles, 5a.i); 2) assenyala un conjunt de formes molt important en la comunicació (la flexió verbal, 5a.ii); 3) es referix al sistema d’accentuació (que s’aparta de la pronunciació estructural del valencià, 5a.iii). En la segona part (5b), el pedagog constata que eixa «llengua literària», alhora que desconsidera «la forma de parlar pròpia» dels valencians (4c), incorre en «expressions col·loquials» (fins i tot «vulgars») del català oriental (5b.i-iii).

  1. Grau d’adequació de la «llengua literària» al valencià: exemples
    1. «En realitat, la llengua literària del català-valencià, tant pel que fa a autors propis (inclús autors valencians!) com pel que fa a traduccions, reflecteix un model dialectal molt concret, que enalteix unes opcions gramaticals i ortogràfiques en detriment d’unes altres, com ara:
      1. Les combinacions de pronoms febles, en què sempre es tria el model del català oriental (l’hi, la hi), i no el model clàssic propi del valencià (li’l, li la), que permet establir la referència de manera més precisa.
      2. La morfologia verbal enterament oriental (penso, digui, parteixi), i no mai la valenciana (pense, diga, partisca) –inclús quan es tracta de traduccions en què els personatges parlen modalitats dialectals diferents en la llengua originària del text–.
      3. El sistema d’accentuació del català oriental, que fins i tot preval quan l’autor és valencià, com podem veure en la novel·la de Ferran Torrent, L’illa de l’holandès.
    2. »Encara més, el model literari consagrat impulsa unes expressions col·loquials –per no dir directament vulgars–, que no resulten genuïnes per al lector valencià. Per exemple:
      1. Presència sistemàtica de l’article el, la per a presentar els noms propis, un deix exclusiu del català oriental –i no sempre.
      2. Aglutinacions escrites del tipus esclar, pertot, estranyes per als valencianoparlants.
      3. Errades gramaticals que es consagren com a literàries, com ara escriure *coneixe’ls en comptes de conèixer-los (o conéixer-los, amb l’accentuació valenciana).» (p. 64)

El pedagog de la Universitat d’Alacant observa que, històricament, les universitats i algun institut han mostrat la realitat com no és: allà a on hi ha supeditació del valencià a la «llengua literària» (en realitat, al català oriental, 5), qualifiquen un model lingüístic «monocèntric i unitarista» com a «policèntric i composicional» (6). És la mateixa actuació que hem vist en el nacionalisme centraliste espanyol quan anomena el castellà com a espanyol i presenta Espanya com a monolingüe (§3.1, 1-2). L’actuació consistix en presentar una realitat negativa com a positiva per a impulsar la gent a acceptar propostes centralistes.

  1. Presentar la realitat com no és (cf. Espanya: monolingüe, §3.1, 1-2): un model «monocèntric i unitarista» és qualificat com a «policèntric i composicional»
    1. «Per molt que històricament s’haja ensenyat en les universitats i inclús en els instituts que l’estàndard del català-valencià és policèntric i composicional, hem de mostrar el nostre absolut desacord amb eixa asseveració. Com hem pogut veure més amunt en els diversos exemples, el model estàndard consagrat pels productes culturals és monocèntric i unitarista i, en conseqüència, no integra les particularitats dels altres dialectes.» (p. 65)

 

4.3    De la il·lusió inicial al «bilingüisme social passiu»

Sabem que el concepte diglòssia es creà en 1959 per a descriure la situació que tenia aleshores l’alemany suís (§4.1, 3a.i), i que Juli Martínez mostra el paral·lelisme que hi ha entre eixa relació i la supeditació del valencià al català oriental (§4.2). En 1967, un altre autor aplicà el concepte diglòssia a la supeditació d’una llengua a una altra llengua (7a), i feu una diferenciació que hem descrit més amunt (§2.1, 2a.ii, 2b): el bilingüisme com a procés individual, i la diglòssia com a procés social. La diglòssia només transitòriament és estable, de manera que evoluciona o bé cap a la substitució de la llengua supeditada per la llengua majoritzada (7b.i), o bé cap a la recuperació si els parlants la «veuen un emblema del propi poble, una senya d’identitat que els proporciona orgull i identitat» (7b.ii).

  1. De la supeditació d’un parlar (§4.1, 3a.i; §4.2) a la subordinació d’una llengua (a); evolució del procés social (b)
    1. «[En 1967] Joshua Fishman va dur el concepte diglòssia més enllà de l’especialització dialectal i el va estendre al conflicte entre dos llengües. L’avaluació de Fishman parteix de considerar que la diglòssia és un fenomen social, mentre que el bilingüisme és estrictament individual.» (p. 65)
    2. «La diglòssia pot desembocar en dos escenaris oposats o bé mantenir-se més o menys estable. Qualsevol d’aquests camins dependrà de l’actitud sociolingüística dels parlants de la llengua minoritzada.
      1. »Si no troben al·licient per a transmetre-la generacionalment, estarà abocada a la desaparició i la substitució lingüística per la llengua majoritzada.
      2. »Si, per contra, hi veuen un emblema del propi poble, una senya d’identitat que els proporciona orgull i identitat, la llengua tendirà a recuperar àmbits d’ús i recorrerà el camí de la normalització lingüística.
      3. »Finalment, si els passos cap a la normalització empesos des de les diverses administracions polítiques no són tan decidits com caldria, es produirà una espècie de stand-by, una estabilització en què aparentment la llengua minoritzada manté usos i parlants –o en perd molt gradualment–, però no acaba d’assolir la normalització plena.» (p. 70)

Com era previsible, la recuperació de la Generalitat (1982) i la restitució del valencià a l’escola (1983) varen ser positius per a la llengua pròpia dels valencians. Com a mostra de les possibilitats de recuperar-se, el docent de Novelda posa l’exemple dels dibuixos animats Bola de Drac. Començaren a emetre’ls la televisió catalana, la basca i la gallega en 1990. En 1991, s’afegiren la televisió andalusa i la valenciana, que va fer un doblatge propi. Per a alguns, aquella versió estava massa prop de la catalana; per a altres, massa separada; però la qüestió no és estar prop o lluny, sinó respondre a les característiques del valencià. En els pocs anys d’emissió (1992-1994), aquells dibuixos tingueren tant d’èxit, que arribaren al 53% de l’audiència. Fills de valencians castellanoparlants aprengueren no solament a entendre el valencià, sinó també a parlar-lo. A més, hi hagueren jóvens de Múrcia i d’Albacete que també s’ensenyaren el valencià (i algun català de la província de Tarragona aprengué les característiques del valencià).

El nostre autor aprofita aquell fet (8a.i) per a descriure quina ha sigut la política lingüística valenciana que ha predominat entre la recuperació de la Generalitat (1982) i el final del govern del Partit Popular (2016). La televisió valenciana no solament parà l’emissió de Bola de Drac (diversament de la televisió catalana, que els col·locà en el segon canal), sinó que impedí l’edició en VHS, DVD i Blue-Ray (contràriament a les altres televisions; 8a.ii). Per al pedagog de la Universitat d’Alacant, «la normalització era a tocar de dits només amb un impuls convençut des de l’administració que prestigiara la llengua» (8b).

Però el camí no va ser eixe, sinó el que hem descrit parlant del gallec (§3.3): «consolidar un estatus de mínims» i «anul·lar a la llarga la reivindicació del valencià gràcies a unes concessions disfressades de generositat» (8b). Eixa perspectiva començà durant la presidència de Joan Lerma (p. 71 nota 30), i s’aprofundí en el govern del Partit Popular: el valencià («marginat i, sovint, ridiculitzat») deixà de ser llengua predominant («no era tan útil com ens havíem pensat»): «els dibuixos animats i els programes de qualitat van ser reclosos en el segon canal autonòmic» (sense «l’abast de públic que havien arribat a assolir anys abans»). En definitiva, el valencià «perdia l’atractiu per a guanyar nous parlants» (8c). Tot això seguí fins a la clausura de Canal 9, en el 2013.

  1. Evolució de la política lingüística entre 1982 (Estatut d’Autonomia) i 2016 (final del govern del Partit Popular)
    1. Bola de Drac: de l’èxit social (1992-1994) a la supressió total.
      1. «Un fet il·lustratiu: la incidència de Bola de Drac (el valencià començava a mitat dels noranta a ser llengua voluntària dels fills dels monolingües castellans, que hi veien una llengua útil, divertida i prestigiosa. I tot (o quasi tot) gràcies a Son Goku.» (p. 71)
      2. «Dit d’una altra manera: per què RTVV va vendre els drets de Bola de drac a una altra televisió i va deixar d’emetre-la? Per què es va castellanitzar, folkloritzar i vulgaritzar l’ens fins a límits insostenibles?» (p. 70)
    2. Possibilitats del valencià de recuperar-se.
      1. «En el cas del valencià, amb una base poblacional lleial a la llengua pròpia malgrat la diglòssia imperant almenys des de la dictadura franquista, la normalització era a tocar de dits només amb un impuls convençut des de l’administració que prestigiara la llengua. Tanmateix, els objectius que es van proposar des de les elits polítiques no aspiraven a la normalització, sinó a consolidar un estatus de mínims, tant en el sistema educatiu (amb la Llei d’ús i ensenyament del valencià) com en els mitjans de comunicació (amb RTVV), que sadollara els anhels dels pocs que lluitaven per un ús normal de valencià i que anul·lara a la llarga eixa reivindicació gràcies a unes concessions disfressades de generositat.» (p. 70-71)
    3. Retorn a la diglòssia.
      1. «La conversió de RTVV en una caricatura de si mateixa estroncava de cap a cap el procés de normalització i, a canvi, donava pas a una situació d’estabilitat diglòssica. El valencià deixava de ser llengua predominant en la televisió valenciana i, per tant, es visualitzava que continuava tenint mancances comunicatives. No era tan útil com ens havíem pensat. Els dibuixos animats i els programes de qualitat van ser reclosos en el segon canal autonòmic i, com en un gueto qualsevol, ja no tenien l’abast de públic que havien arribat a assolir anys abans. El valencià, per tant, perdia l’atractiu per a guanyar nous parlants i esdevenia una opció remota, allotjada en un canal recòndit que només sintonitzava qui n’estava convençut.» (p. 71)

L’evolució política negativa no tingué un contrapés en l’ensenyament del valencià, ja que predominantment no focalitzaria la comunicació, i com a conseqüència no promouria «la creació de parlants» (ja comentat anteriorment, §3.2, 4b). Si a això ajuntem els altres factors (els mitjans de comunicació i l’administració), arribem al resultat: el «bilingüisme social passiu», que ha comportat que el valencià s’ha tornat pràcticament «un convidat de pedra» sense atractiu.

  1. Resultat de la política lingüística (i l’ensenyament majoritari): «bilingüisme social passiu» i «un convidat de pedra» sense atractiu
    1. «Amb un sistema educatiu que, per desgràcia, s’encaminava més a fer aprovar exàmens del mitjà de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià que no a crear parlants; amb uns mitjans que amagaven el valencià fins a fer-lo testimonial; i amb una comunicació administrativa (documents, edificis públics, etc.) en què la llengua minoritzada –quan era– ocupava un lloc redundant respecte a la majoritzada, la societat valenciana va desembocar en l’estadi en què encara es troba hui dia: el bilingüisme social passiu. El valencià ja és ací, sí, cert. Però s’assembla massa a un convidat de pedra que quasi ningú no mira ni, menys encara, té interés per conéixer.» (p. 71-72)

 

4.4    ¿Quina política lingüística caldria fer?

En el punt anterior (§4.3), hem arribat a un extrem que Juli Martínez vol evitar: que la sociolingüística siga negativa (§1.2, 1a). En conseqüència, afegix una secció per a esbossar factors d’una alternativa al «bilingüisme social passiu», a la «diglòssia suavitzada» (p. 72).

Quan en una societat hi ha un sector que en domina un altre, la llei deu declarar-los iguals. Eixa mesura és necessària, però no suficient. Si ens limitem a la llei, el sector dominant seguirà igual, no debades és més fort. Per a compensar la desigualtat, cal discriminar positivament la part inferior (com ara les dones davant dels hòmens; o el valencià davant del castellà). A més, resulta que, legalment, el valencià i el castellà no són iguals: tenim obligació de conéixer el castellà, mentres que només tenim dret a conéixer el valencià. La igualtat exigiria dir que els valencians tenim el dret i el deure de conéixer el valencià i el castellà. Per tant, la mateixa llei posa el castellà per damunt del valencià.

  1. La llei posa el castellà dalt i el valencià baix
    1. Declarar legalment iguals els desiguals: necessari però no suficient.
      1. Per a compensar la desigualtat, cal discriminar positivament el sector inferior (com ara les dones davant dels hòmens).
    2. Legalment, el valencià i el castellà no són iguals.
      1. Obligació de conéixer el castellà, i només dret a conéixer el valencià.
    3. Igualtat: dret i deure de conéixer el valencià i el castellà.

Al costat de les dos adversitats descrites (legalment, el valencià i el castellà no són iguals; socialment, el valencià és una llengua marginada), els adversaris del valencià apel·laran a la «llibertat» alhora que ignoraran la desigualtat real de les dos llengües (tant la legal, 10, com la social). Eixa actuació (en realitat, una pantomima) tindria com a efecte que la llengua socialment «debilitada i malaltissa» seguiria dominada; i, com que no li agrada a ningú viure prostrat, els seus parlants l’abandonarien progressivament. Juli Martínez ho descriu amb molta força (11).

  1. Continuació de la «diglòssia suavitzada» amb una pantomima (invocar la «llibertat»)
    1. «Aquesta apel·lació a la llibertat obviarà, per descomptat, els processos històrics, militars, poblacionals, legislatius, jurídics, etc. que hauran provocat el conflicte lingüístic (i el social) i que hauran prostrat la llengua inferior, completament debilitada i malaltissa. I atribuiran a la mateixa llengua la responsabilitat de ser poc usada.
    2. »Amb el cinisme de qui mata de fam un xiquet escanyolit i desnodrit i després encara li diu que per què no s’alça i es guanya les garrofes, els defensors de la llengua imperial –siga aquesta quina siga– fomentaran la mort de les altres mitjançant un argument aparentment implacable i irrebatible: la llibertat d’elecció.» (p. 72)

Si les llengües depenen de les societats que les parlen, la resposta a la «diglòssia suavitzada» no pot ser altra que la que hi ha hagut en Navarra (§3.4, 6b): en definitiva, augmentar la consciència que els valencians som un poble, i voler dirigir el nostre futur. Des de la perspectiva de les institucions públiques, el nostre autor proposa cinc mesures per a «fomentar el valencià d’una manera natural, fer-lo necessari i atractiu (i no redundant)». Això «convertiria el bilingüisme social passiu en actiu» (12a). Les mesures són: 1) evitar els rètols bilingües (12a.i); 2 i 3) substituir els documents dobles per l’ús alternat del valencià i del castellà (12a.ii), camí aplicable als discursos públics (12a.iv); 4) procurar que el valencià no estiga marginat de l’ensenyament universitari (12a.iii); 5)  intentar que les dos llengües oficials estiguen equilibrades en els actes culturals (12a.v).

  1. Mesures per a passar del bilingüisme social passiu a l’actiu
    1. «Superar aquest estadi de conflictivitat letàrgica depén de la mateixa societat i és un procés cabdal. No és igual reaccionar davant de l’agressió que fer-ho davant d’una erosió persistent però edulcorada. Això explica en part els descensos en tots els paràmetres d’usos que han experimentat llengües com el gallec o el valencià durant les últimes dècades. Mentre que les prohibicions inciten a la rebel·lió, la sedació incita a la somnolència. Per a capgirar aquest estadi i albirar un futur al bilingüisme social passiu, cal passar de la diagnosi a la teràpia i, amb la mateixa cura que gasten alguns per a reduir els usos d’una llengua, començar a fomentar-la d’una manera natural, a fer-la necessària i atractiva (i no redundant). És a dir, cal convertir el bilingüisme social passiu en actiu
      1. »Evitar les senyalitzacions i retolacions duplicades i donar-hi prioritat a la llengua minoritzada. Es podria fer al principi de manera tímida (quan el text resulte fàcilment comprensible per al parlant monolingüe de l’altra llengua: Facultat d’Educació), però la tendència hauria de ser a generalitzar aquest ús.
      2. »Substituir les comunicacions administratives duplicades per textos en què s’alterne la llengua, amb una tendència a fer preponderant la minoritzada a curt termini. Això podria generar rebuig inicialment, però seria una mesura efectiva per a assolir un domini lector solvent de les dos llengües oficials d’un territori i evitar la redundància.
      3. »Assegurar que en el trànsit de l’educació secundària a la superior l’alumnat pot continuar rebent l’ensenyament en la llengua minoritzada. Així, quan en qualsevol carrera universitària hi haguera més d’un grup d’una assignatura, almenys un d’eixos grups hauria d’impartir la matèria en cada una de les llengües oficials.
    2. »Incloure, com a mínim, totes les llengües oficials del territori en qualsevol comunicació pública de caràcter oral que es faça davant d’un auditori divers (discursos de representants públics, actes festius, visites institucionals guiades, rutes turístiques, etc.), de manera que s’alternen les llengües i no es dupliquen continguts.
    3. »Planificar una programació cultural (concerts, teatres, cine, etc.) amb un ús lingüístic equilibrat entre les llengües oficials. (I no, si els components d’un grup de mim o de jazz parlen una llengua X, eixes actuacions no compten a l’hora d’equilibrar la programació.).» (p. 73-74)

Les cinc mesures anteriors (12a.i-v) van en la línia d’incorporar l’ús del valencià a la societat valenciana (13a), de manera que no siga un idioma sobrer, prescindible (13b). Naturalment, també caldria que el valencià i el castellà foren iguals en les lleis (10b). Eixa igualtat comportaria anul·lar les moltíssimes lleis del govern espanyol que tenen la finalitat d’exigir que el castellà siga obligatori en una infinitat d’activitats, i mai les altres llengües cooficials.

  1. Incorporació de l’ús del valencià a la societat (a) a fi que no siga una llengua prescindible (b)
    1. «Òbviament, aquestes mesures, que pertanyen a un terreny més aïna subliminar, haurien d’anar acompanyades d’unes altres de més conscients per a assegurar-ne l’èxit, com ara impulsar mitjans de comunicació que prestigien la llengua minoritzada en l’era de les noves tecnologies; proporcionar mecanismes que permeten l’accés a l’aprenentatge reglat de la llengua a tota la població i que siguen prou flexibles i gens costosos; dissenyar campanyes de conscienciació i de respecte per la convivència lingüística; etc.
    2. »Però, si més no, les mesures de més amunt, promogudes des de l’àmbit públic, ajudarien decididament a no veure la llengua minoritzada com un apèndix sobrer, com una duplicació innecessària, sinó com una llengua plenament vàlida per a la comunicació, com una llengua que, pel simple fet que existeix al si d’una societat, convé conéixer

Juli Martínez està convençut que, amb les mesures dites (de caràcter moderat), el valencià seria considerat positivament en la societat valenciana, de manera que caminaríem cap a la normalització de l’ús públic del valencià (14a). Com a indici, reproduïx deu opinions de persones que s’han inscrit en els cursos gratuïts de valencià que fa la Universitat d’Alacant, en les quals veu «una immillorable campanya publicitària per a fomentar l’aprenentatge i l’ús del valencià» (14a).

Deixeu-me dir que, com tots els autors realment humanistes, el pedagog de Novelda confia en les persones i en el poble valencià, com mostren les paraules tan emotives amb què acaba el tema (14b).

  1. Amb les mesures dites (de caràcter moderat), el valencià seria considerat positivament i caminaríem cap a la seua normalització
    1. «Arran d’aquestes respostes [no reproduïdes en esta ressenya], reflexionem: ¿podem mantenir encara que el valencià no és una llengua que pot ser percebuda molt positivament? ¿Ens adonem que només un discret impuls institucional faria que el valencià assolira un nou estadi molt més pròxim a la normalització plena? ¿No detectem en totes aquestes paraules, escrites voluntàriament, una immillorable campanya publicitària per a fomentar l’aprenentatge i l’ús del valencià?
    2. »En definitiva, en la vorera d’enfront dels altaveus mediàtics, obedients sistemàticament a un amo cruel i despietat que, des de la ignorància més supina, menysprea tot el que no coneix, tot el que és diferent d’ell, perquè ho considera una amenaça, hi ha una societat oberta, disposada a aprendre, a enriquir-se culturalment i lingüísticament, a fer seua i lluir amb orgull una senya d’identitat que no està feta per a guardar-la al baül o a la vitrina, sinó per a usar-la, gastar-la i retòrcer-la a diari, per a utilitzar-la amb totes les funcions que li són assignades i en tots els àmbits imaginables. És eixa part de la societat la que permet, promou i garanteix la convivència. També la convivència lingüística. És eixa part de la societat la que farà véncer el civisme per damunt de la caverna.» (p. 76)

 

Adquirible en llibreries. També en la pàgina web: https://publicaciones.ua.es/es/catalogo/societat-valenciana-en-l-espill-linguistic-la/978-84-9717-450-3

 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.