Valencianitat activa des d’Alacant (III). Relacions lingüístiques dins d’Espanya (§3)

3. Cap. 5. Relacions lingüístiques dins

d’Espanya

3.1    De castellà a «espanyol»: objectius

Després de les relacions entre les llengües del món (capítols 1-4), venen les relacions entre les llengües d’Espanya (capítol 5). Se’n parlen set: «l’aragonés, l’aranés, l’asturià, el castellà, el català-valencià, l’èuscar i el gallec» (p. 43). Però, des del centralisme, intenten presentar Espanya com a monolingüe (1).

  1. Intent de presentar Espanya (set llengües) com a monolingüe
    1. «Els mitjans de comunicació radicats a Madrid les exclouen totes, com també els sistemes educatius de les comunitats monolingües, de manera que el concepte de riquesa aplicat a la diversitat lingüística és un tabú que a Espanya és combatut a força de prejudicis sobre la utilitat, la magnitud, la internacionalitat [del castellà] o altres espantalls lingüístics.» (p. 43-44)

Per a afavorir l’objectiu de creure que Espanya seria monolingüe, el nacionalisme centraliste espanyol (encapçalat per la Real Academia de la Lengua, RAE) està intentant canviar el nom castellà per espanyol des de 1925 (les gramàtiques d’eixa institució usaven el nom castellà fins a 1925: 1711, 1771, 1858, 1895, 1917). El canvi de nom potencia l’abandó de les llengües diferents del castellà (2a): si un valencià es sent espanyol (que és el sentiment molt majoritari entre els valencians), trobarà normal que la seua llengua siga «l’espanyol». Per contra, el nom històric del castellà afavorix el manteniment del valencià: un valencià que es senta espanyol no trobarà cap anomalia en el fet que la llengua pròpia del seu poble siga el valencià (i no el castellà).

El nostre autor descriu una deformació de la realitat entre graciosa i grotesca: els castellans, humils i solidaris, haurien abandonat el seu «idioma» per a crear la llengua d’Espanya, «l’espanyol», de manera que els altres espanyols hauríem d’abandonar el nostre orgull cabut i abraçar «l’espanyol» com a llengua personal i pròpia (2a.i).

L’arrelament social de Juli Martínez fa que estiga al costat de la gent del carrer (que seguix anomenant el castellà com sempre l’ha anomenat), de manera que discrepa d’aquells valencianistes que, mirant-se el melic, fan el joc a la RAE (2a). En una altra part, comenta que els qui volen canviar castellà per espanyol «tenen molt clar que el nom fa la cosa» (2b), objectiu que comprenen molt bé aquells policies que volen intimidar un valencianoparlant ordenant-li: «Estamos en España. Habla en espanyol». En un altre capítol, vincula la substitució de castellà per espanyol «als imperialistes lingüístics» (2b.i), i constata que els anglesos (que «també han sigut imperialistes») no han intentat canviar English per British (2b.ii).

Ací, podem recordar que Josep Giner observava a Joan Fuster que n’hi han que volen començar per allà a on volen arribar: una bona incoherència. Un ideòleg arrelat a la seua societat sap donar arguments vàlids per a convéncer la gent del carrer; en canvi, l’infantilisme dona uns consells que, quan u els aplica, queda en ridícul en el carrer.

  1. En Espanya, una llengua: «l’espanyol» (a), que seria diferent del castellà (a.i). El nom faria la cosa (b), operació que no han fet els anglesos (b.ii)
    1. «A més, per a consolidar la preponderància del castellà respecte a les altres llengües de l’estat, des dels mitjans d’influència estan propiciant des de fa anys l’apropiació d’un terme (espanyol) per a fer referència a la llengua castellana, a fi de potenciar la sensació de llengua genèrica de tot l’estat.
      1. »Fins i tot, alguns estudiosos es dediquen a llançar fal·làcies sobre una pretesa cessió dels parlants castellans, que haurien abandonat el seu idioma en pro d’una llengua comuna (Lamela, 2008). La barbaritat és tremenda i fenomenal, però troba públic entusiasta entre els nacionalistes espanyols, que disposen així d’una matriu argumentaria fingidament científica per a colpejar la tossuderia dels parlants d’altres llengües que no volen abandonar-les per a parlar eixa lingua franca i universal, l’espanyol.» (p. 44; també en la p. 113, nota 55)
    2. «Des del poder espanyol tenen molt clar que el nom fa la cosa i, per això, fa anys que procuren que identifiquem espanyol i castellà, de la mateixa manera que s’esforcen perquè tothom identifique Espanya amb Castella.» (p. 55)
      1. Vincula la substitució de castellà per espanyol «als imperialistes lingüístics» (p. 108, nota 47)
      2. «Els anglesos també han sigut imperialistes, però no es refereixen a la llengua com a britànic» (p. 108 nota 48).

El nostre autor observa que «l’intent continuat d’encimbellar el castellà com a llengua superior provoca un efecte que, buscat o no, només podem qualificar de perniciós per als mateixos castellanoparlants» (p. 44): «els dificulta enormement l’accés a unes altres llengües» (p. 45). Es veu que això també els passa als anglesos. El pedagog de Novelda dona una dada significativa: «cal que recordem que tots els presidents espanyols des del 78 han sigut monolingües castellans tancats?» (p. 45).

 

3.2    Retrocés en l’ús del valencià: causes immediates

El tractament que Juli Martínez fa de l’ús del valencià i del basc és molt atractiu. Atribuïx el retrocés de l’ús social del valencià a dos factors objectius: la immigració i el fet que una part dels pares valencianoparlants no hagen parlat als fills en valencià (2a). La reducció en la transmissió generacional estaria vinculada a la «conflictivitat» que hauria produït la divisió entre el secessionisme (o anticatalanisme) i l’unitarisme (o catalanisme, 3a.i). Més avant, comprovarem que, per al nostre autor, la reculada en l’ús del valencià derivaria de dos causes més profundes. Trobarem la primera parlant del gallec (§3.3, 5), i el factor crucial apareixerà en el tractament del basc (§3.4, 7).

  1. 3 Factors que haurien fer retrocedir l’ús del valencià: immigració i «conflictivitat»
    1. «L’ús del valencià ha decaigut significativament les últimes dècades, sobretot per dos fenòmens que han caminat de la mà: un gran flux immigratori (i, per tant, persones que no tenen el valencià com a llengua pròpia) i un descens de la transmissió generacional a causa de la conflictivitat induïda que s’hi associava (i, per tant, persones que el tenien com a propi i l’abandonen o no el transmeten).
      1. »Eixa conflictivitat estava molt relacionada amb un fenomen de caràcter polític, que encara hui dia tracta de ser revifat per les forces vives de la dreta conservadora i nacionalista espanyola: la batalla de València.» (p. 46-47)

El pedagog de Novelda posa diversos errors en la banda secessionista (defensa implícita de l’estat centraliste, vinculació al castellà, etc., 4a); però observa que la part unitarista ha usat un model lingüístic dubtós (amb exemples clars, 4b); a més, no ha centrat l’ensenyament del valencià en la comunicació (4b). Afegix que el silenci sobre eixos dos errors va unit a evitar l’autocrítica (que és necessària en tot moviment seré i reflexiu). Actualment, hi ha un sector secessioniste que no té les característiques indicades en (4a; i és valencianiste).

  1. 4 Anomalies en el secessionisme (a) i en l’unitarisme (b)
    1. «La batalla de València –que amagava, també, el xoc entre dos models d’estat oposats– va tindre, des del principi, un correlat lingüístic, que permetia ferir en els sentiments més profunds dels valencians: “els catalans volen que parlem català (i mos volen furtar la paella)”. Així sorgeix el secessionisme lingüístic valencià, vehiculat generalment en castellà, i que catalogava com a traïdors tots els escriptors o professors (com Joan Fuster o Manuel Sanchis Guarner) que volien dignificar la llengua pròpia, usant-la i ensenyant-la. Des d’un punt de vista històric, els secessionistes han anat perdent embranzida amb el pas dels anys (especialment arran de la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el 1998), tot i que hui dia encara és possible trobar-ne grupuscles violents, com el GAV (Grup d’Acció Valencianista), vinculats a l’extrema dreta.
    2. »[Els anticatalanistes] també han servit per a ocultar (o evitar) una autocrítica que, des d’un punt de vista estrictament lingüístic i pedagògic, haurien d’haver-se fet els bons: s’ha encertat sempre el model estàndard que calia ensenyar en l’escola? Calia estigmatitzar, com sovint s’ha fet, paraules (o flexions) absolutament correctes com vore, vos, este, eixe, el numeral dos en femení, huit, hui, omplit, establit, faena, servici i un llarguíssim etcètera? No es tracta de distribuir les culpes, sinó de no defugir la responsabilitat de cadascú i pensar que, tal volta, si no ha crescut considerablement el nombre d’usuaris del valencià entre els nouvinguts és perquè, en part, el sistema educatiu no ha sigut capaç d’enfocar l’ensenyament de la llengua a la creació de nous parlants.» (p. 47-48)

 

3.3    Involució en l’ús del gallec: subordinació «amable»

La comparació amb el gallec aprofita per a extraure una actuació negativa que també afecta el valencià. Després d’un període d’estabilitat, l’ús de la llengua pròpia de Galícia retrocedix d’una manera acusada (5a), sobretot en els parlants de poca edat (5a.i). La causa seria que el canvi que hi ha hagut en Galícia és més aparent que real: de la supeditació crua del gallec al castellà, el govern de Galícia passa a una subordinació «amable» (5b).

  1. 5 Després d’un període d’estabilitat, l’ús del gallec retrocedix (a); causa (b)
    1. [després de tres o quatre dècades d’estabilitat, 80% de parlants] «Les últimes dos dècades han capgirat de manera preocupant aquesta situació. […] El coneixement del gallec continua sent alt i, amb dades de 2013, més d’un 87% de la població declara que sap parlar-lo molt o bastant bé… amb una excepció: el segment més jove (dels 5 als 14 anys), on eixe percentatge baixa al 77%.
      1. »Tot i això, els valencians bé sabem que conéixer un idioma no és sinònim d’usar-lo. I és en aquest aspecte on la situació del gallec esdevé molt més preocupant (i, val a dir, per desgràcia, que és on més s’assembla al valencià): mentre que més del 60% de la població major de 50 anys declara que usa majoritàriament el gallec, eixe percentatge se situa al voltant del 40% entre els qui tenen 15 i 49 anys, i baixa dràsticament fins al 25% entre el segment més jove.» (p. 48)
    2. «Aparentment es desconflictivitza el contacte lingüístic entre el castellà i el gallec, de manera que es potencia la impressió que totes dos llengües poden conviure amablement en el mateix entorn. Però, al cap d’un grapat d’anys, no més d’una vintena, es veu la crua realitat: el gallec es troba en una situació crítica, amb poques perspectives de reeixir si no es capgira immediatament la política lingüística de l’administració.» (p. 49)

Els moviments socials que voldrien que l’ús del gallec no retrocedira sinó que augmentara ¿com haurien d’actuar? Els lectors de Juli Martínez troben la resposta a continuació, en les constatacions i reflexions sobre Euskadi i Navarra.

 

3.4    Recuperació del basc: autoestima, confiança i seguretat

El basc ha avançat molt en el coneiximent (sobretot entre els jóvens, 6a.i). En l’ús, l’increment és moderat (6a.ii). Cal recordar que el basc és una llengua remarcablement diferent de les romàniques, de manera que a un parlant d’una llengua romànica li costa més aprendre el basc que el gallec o el valencià-català.

En Navarra, a pesar d’haver tingut governs que han dificultat l’estudi del basc (com descriu el nostre autor) l’ús de la llengua pròpia ha augmentat deu punts (i més el coneiximent, 6b.i). El cas de Navarra és extraordinari, ja que comporta una adhesió forta dels navarresos a la seua llengua pròpia. Eixa evolució explica que, gràcies a la pressió dels ciutadans, han canviat la llei d’educació. A partir del 2015, es pot estudiar basc i en basc, a més de la part nord de Navarra, també en la part sud (només castellanoparlant) i en la part central (bascoparlants i castellanoparlants).

  1. 6 Augment del coneiximent i de l’ús del basc, sobretot entre els jóvens (tant en Euskadi, a, com en Navarra, b)
    1. Euskadi: «L’èuscar ha experimentat, per contra, un increment tant pel que fa al coneixement (que podem qualificar d’extraordinari), com pel que fa l’ús (més moderat).
      1. »[…] L’augment, però, és encara més contundent si ens fixem només en les capes més joves de la població (per davall dels 20 anys), ja que les dades indiquen una evolució des de prop del 40% en 1981, fins al 94% en 2011.
      2. »[…] L’ús de l’èuscar a la llar s’ha mantingut entre prop del 20% de la població; en altres àmbits, com els administratius o els laborals, ha crescut al voltant de 10 punts, de manera que el percentatge de persones que usa l’èuscar en aquests àmbits ha passat del 15% en 1991 a quasi el 25% en 2011.» (p. 49-50)
    2. Navarra (amb governs que han dificultat l’estudi del basc): «D’acord amb el cens de 1996, els euskalduns (o quasi euskalduns) representaven el 18,3% de la població navarresa. Aquest percentatge va pujar fins al 20,9% en el cens de 2001. I va assolir el 28,1% en el cens de 2011.
      1. »Entre la població més jove, com també ocorre al País Basc, el coneixement de l’èuscar s’ha estés d’una manera més generalitzada, fins al punt que, l’any 2008, el 38% del nou alumnat de la Universitat Pública de Navarra (UPNA) tenia coneixements de basc en un grau divers, percentatge que contrastava amb el 25% de l’any 2000.» (p. 51)
      2. La pressió dels navarresos ha fet canviar la llei d’educació en el 2015. A partir d’eixe any, es pot estudiar basc i en basc en la part castellanoparlant i en la part mixta (p. 51).

Euskadi i Navarra no han evolucionat com Galícia i València. Certament, els governs d’Euskadi han estat clarament a favor del basc; però no els de Navarra. I el suport d’un govern no assegura el manteniment d’una llengua minoritzada (com mostra el cas irlandès, 7a). En conseqüència, ¿quines són les raons que expliquen la recuperació del basc (Navarra inclosa)?

Juli Martínez ho atribuïx a tres factors. El primer és l’autoestima (7b), que dona confiança i seguretat. Davant d’eixe panorama, convé que ens preguntem si els valencians tenim confiança en la nostra manera de ser i en la nostra forma de parlar; i si el valencianisme ha impulsat l’autoestima com a valencians, i la confiança en la nostra manera de ser i de parlar. Si tinguérem més reflexions autocrítiques (§3.2, 4b), hauríem elaborat treballs sobre eixes qüestions. L’opinió del pedagog de la Universitat d’Alacant és que els valencians i els gallecs no tenim l’autoestima dels bascs i dels navarresos (7c).

Al costat de l’adhesió a la pròpia personalitat, el nostre autor. indica dos factors vinculats: d’una banda, els bascs i els navarresos atribuïxen al basc ser «una part consubstancial a la seua identitat com a poble» (7c), valor que li dona «prestigi» (7b); de l’altra, els dos pobles «es projecten com a col·lectivitat cap al futur» (7c). No cal dir que un poble que té autoestima i confiança en ell mateix, també té una identitat positiva, i la suma de tot és «projectar-se com a col·lectivitat cap al futur».

La conclusió és clara: els bascs i els navarresos «han pres la decisió voluntària de recuperar la llengua basca com a element cohesiu, identitari i d’interpretació del món» (7d). Juli Martínez remarca que eixa decisió no és gens singular, ans al contrari: «és la que han de prendre totes les comunitats lingüístiques que es rebel·len contra la desaparició de la seua llengua» (7d). I acaba contrastant eixe camí amb el de la subordinació «ensucrada» i els seus efectes (7e).

  1. 7 Causes de la recuperació del basc: autoestima, identitat i projecció al cap al futur (a-c); són factors universals (d), que contrasten amb la supeditació «ensucrada» (e)
    1. «Si bé és evident que l’èuscar ha comptat amb el suport explícit dels successius governs bascos –no així dels navarresos–, que l’han potenciat com a la principal senya d’identitat pròpia, només eixa bona disposició governamental no és suficient. És ben important, però no és suficient.
    2. »L’auge de l’èuscar s’explica, ben probablement, per la combinació de dos factors que van molt units: l’autoestima col·lectiva dels bascos i el prestigi que associen a l’èuscar fins i tot els bascos erdalduns (els qui parlen de normal una altra llengua).
    3. »Aquests dos factors són indissociables i són, també, la gran diferència respecte al gallec, el valencià o altres. Els habitants del País Basc i Navarra, independentment que hagueren tingut o no l’èuscar com a llengua materna i que saberen parlar-lo o no, han entés que l’idioma és una part consubstancial a la seua identitat com a poble. És a dir, que en la llengua pròpia tenien i tenen un tresor amb el qual poden conéixer millor la seua història i projectar-se com a col·lectivitat cap al futur.
    4. »En resum, han pres la decisió voluntària de recuperar la llengua basca com a element cohesiu, identitari i d’interpretació del món. És eixa la decisió que han de prendre totes les comunitats lingüístiques que es rebel·len contra la desaparició de la seua llengua.
    5. »I no, no ajuden gens a rebel·lar-s’hi les consignes edulcorades sobre una fictícia convivència harmònica amb què alguns intoxiquen la població. El conflicte lingüístic és un reflex del conflicte entre grups. Quan aquest conflicte ha deixat de ser percebut com a tal, el grup inferior sol entrar en un estat de somnolència, de letargia, d’apatia (just el contrari de l’autoestima). La llengua d’aquest grup decau, simplement, perquè reflecteix aquest estat d’ànim. Fer creure que una llengua pot sobreviure incòlume al contacte prolongat amb una altra de majoritzada, que té tot el suport polític, econòmic i mediàtic, és la millor estratègia per a acabar convertint l’apatia en una dolça i ensucrada agonia.» (p. 52-53)

Si ara tornem al principi del llibre que ressenyem, comprovarem que els factors que han fet avançar l’ús del basc són els que Juli Martínez atribuïx als pobles plens (reproduïts en 8a.i). A més, la identitat i l’autoestima són també els factors que al final del llibre el nostre autor posa com a marc de la recuperació del valencià (reproduïts en 8b.i). En definitiva, estem davant d’una actuació coherent, ja que els factors que fan que un poble i una llengua es recuperen són universals (7d).

  1. Factors que haurien fet avançar l’ús del basc
    1. Els que corresponen als pobles plens.
      1. §1.3, 2b.i: identitat, «autoconsciència d’una història compartida» i «un projecte comú».
    2. Els que permetrien la recuperació del valencià.
      1. §1.3, 3d.i: «augment radical en l’autoestima del poble valencià, és a dir, en l’autoconsciència que els valencians som un poble d’Oriola a Vinaròs».

El llibre que ressenyem també tracta l’aranés, l’asturià, l’aragonés i els parlars catalans dins d’Aragó (p. 53-57).

Adquirible en llibreries. També en la pàgina web: https://publicaciones.ua.es/es/catalogo/societat-valenciana-en-l-espill-linguistic-la/978-84-9717-450-3

 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.