Aquest text l’he rebut via WhatzApp, un sistema que habitualment no reprodueixo en aquest Bloc, però com que aquests dies m’agafen amb les defenses baixes, la cintura amb poca elasticitat i amb un estat d’ànim molt particular no vacil·lo gens a reproduir-lo i a mirar d’escampar-lo tant com sigui possible. Si m’hi ajudeu, fantàstic: El
(La sèrie comença aquí) La cançó llarga d’aquest setmana té una llarga història: va ser escrita pel gran Serge Gainsbourg (vegeu aquí) i publicada el 1969 en un format que no arribava als dos minuts i mig de durada. El seu títol és “Elisa” i és una balada en la qual un home de quaranta anys
(La sèrie, amb les explicacions que la justifiquen, comença aquí) Conversa 757, OC p. 742; 24 d’agost de 1926 Diferents vegades hem combatut l’ús de certes frases verbals, degudes indubtablement a la influència de l’espanyol. Una d’elles és la combinació del verb venir amb un gerundi indicant que l’acció expressada pel verb en gerundi es
La notícia em va arribar fa uns dies a través del correu electrònic: l’AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana) acabava de registrar l’alta de soci número mil cinc-cents (vegeu aquí). És molt possible que a un lector ocasional aquesta xifra no li faci ni fred ni calor, però a mi em va semblar una fita
(La sèrie comença aquí) Avui us faré una micona de trampa perquè en aquesta secció dels dissabtes que habitualment dedico a parlar de cançons llargues i històriques que, com a mínim, superen els sis minuts avui us parlaré d’uns mestres que dubto que mai superessin els quatre minuts en alguna cançó: The Kinks (vegeu aquí).
Amb una mica de retard llegeixo el recordatori (vegeu-lo aquí) que Guillem Vidal, periodista d’El Punt Avui, fa de la visita que el cantant americà de folk Pete Seeger va fer a Barcelona l’any 1971 i em venen al cap un munt de records d’aquells dies. (*) Uns dies marcats pel meu servei militar –la inefable
(La sèrie, amb totes les explicacions que la justifiquen, comença aquí) Conversa 398, OC p. 472; 22 de juny de 1923 Llegim en la Gaseta Municipal: «Sessió… Fou celebrada el dia… En ella assistiren…» En ella assistiren és dolent. No perquè hi manqui un hi. En ella hi assistiren fóra encara pitjor. El castellanisme evident
Aquí teniu una tria de les definicions que ens han agradat més a l’A. i a mi entre les aparegudes els últims mesos als encreuats de La Vanguardia: el català del mestre Màrius Serra i el castellà del mestre Jordi Fortuny: * Levanta una mano: DECAPA * Rínxol injustament empresonat: RULL (MS) * Obliga a callarse el pico: NÚMERO REDONDO
Tal com explicava fa tot just dos dies (aquí), la dèria de col·leccionar, classificar i conservar em ve de lluny i, evidentment, m’agradaria que la cadena no es trenqués quan jo ja no hi sigui. És un desig raonable que, tanmateix, conté elements d’incertesa. D’alta incertesa, m’atreviria a dir. La complicitat entre pares i fills,
No sé fins a quin punt la paraula ‘drapaire’ té les mateixes connotacions per a una persona de la meva edat o per a algú nascut uns quants anys més cap aquí. Començant pel mateix concepte de ‘drap’, que trobem en l’origen del mot i que arrossega sentors de cosa antiga, de l’època que els drapaires complien una
(La sèrie comença aquí) Després de la cançó llarga de la setmana passada (aquesta), amb Simon & Garfunkel com a protagonistes, continuo en el món del folk americà de final dels seixanta amb una figura senyera: Joan Baez (vegeu aquí què en diu la Viquipèdia). El meu interès per aquesta cantant –interès que en alguna època
Premi d’Honor de les Lletres Catalanes: cinquanta anys exemplars (Article publicat al número 712 de la revista Serra d’Or, abril de 2019) Després de quatre anys de prohibició –i, per tant, d’activitat limitada per la clandestinitat– el setembre de 1967 Òmnium Cultural va rebre l’autorització governativa per funcionar com a associació i va poder reprendre
La sèrie, amb les explicacions que la justifiquen, comença aquí) Conversa 380, OC p. 459; 27 de maig de 1923 Llegim en un document publicat per una entitat barcelonina: «Li agrairem tingui l’amabilitat de trametre’ns qualsevol publicació que cregui pugui esdevenir útil al nostre objecte.» Deixant de banda la impropietat amb qué sembla usat el