Totxanes, totxos i maons

No sé fins a quin punt la paraula ‘drapaire’ té les mateixes connotacions per a una persona de la meva edat o per a algú nascut uns quants anys més cap aquí. Començant pel mateix concepte de ‘drap’, que trobem en l’origen del mot i que arrossega sentors de cosa antiga, de l’època que els drapaires complien una funció en l’entramat social que era ben normal. Tant, que en la majoria dels barris hi havia botigues de drapaires de la mateixa manera que hi havia farmàcies, merceries, fleques, adroguers o lleteries.

Ve a tomb aquest preludi perquè trobo que ‘drapaire’ és un mot que defineix força bé un tret de la meva personalitat que està lligat a una tendència innata a recollir, classificar i arxivar (guardar, emmagatzemar, endreçar) tot allò que em sembla que pot tenir un valor o un significat que va més enllà del sempre prosaic present. Ja siguin objectes antics, que atresoren una diguem-ne trajectòria vital, com actuals, la tria dels quals implica sempre una certa dimensió d’aposta de futur.

M’apresso a dir que la característica em ve de família. Mon avi va conservar un munt de papers i d’efectes personals i professionals que a la seva mort, el 1950, mon pare va heretar. I el mateix dic pel que fa als documents i objectes que mon germà i jo hem entomat del pare (i de retruc de l’avi, és clar) quan es va morir fa nou anys.

El cas de mon germà és encara més meritori ja que no només conserva la seva part de papers antics de la família, sinó que des de fa uns quants anys es dedica a documentar, amb magnífics resultats, la genealogia dels Isern. Un camí cap enrere que, de moment, ja l’ha portat fins a finals del segle XVIII.

(Per ampliar aspectes sobre el que he dit fins aquí us recomano que llegiu aquest apunt i que us enganxeu als diversos enllaços a altres apunts que hi trobareu per seguir tafanejant en les nostres batalletes.)

La dèria de guardar coses  –molt especialment papers–  exigeix el compliment d’uns quants requisits: un afinat sentit de l’ordre (per saber on para allò que busco), un capteniment metòdic (per anar revisant periòdicament què tinc, què sobra i què em pot faltar), un entorn de família i amics que coneguin la meva mania i que abans de llençar res em preguntin si ho vull aprofitar, una parella dotada amb una paciència quasi infinita i ‘last but not least’ un espai físic suficient.

L’exercici de revisar papers porta indefectiblement a reviure èpoques de la nostra vida que potser teníem mig oblidades. Això és justament el que m’ha passat amb la col·lecció de pòsters que vaig aplegar entre 1973 i 1985 (més o menys) i que després de decorar les parets dels meus diferents despatxos i de casa  –els forats de les xinxetes i les restes de cinta adhesiva degradada en són bona prova–  vaig tenir la intuïció de conservar i no de llençar-los.

I d’aquesta manera retrobo ara una col·lecció de quasi sis-cents cartells que he tingut dormint en un compartiment especial d’un armari dintre de cilindres de cartró, a les fosques i preservats de la pols fins ara mateix que he decidit treure’ls a la llum, catalogar-los i conservar-los plans en carpetes especials d’arxiu. Una feina que em tindrà ocupat una bona part dels mesos d’estiu i que afronto amb moltes ganes perquè, realment, he trobat veritables meravelles que ja no recordava.

N’hi ha uns quants de temàtica musical (Canet Rock, Grup de Folk, Zeleste…), de partits polítics i sindicats, d’exposicions, de representacions teatrals, de la candidatura de Xirinacs al Premi Nobel de la Pau, les primeres campanyes de la Generalitat (Turisme, Sanitat, Ensenyament, Cultura…) i mooolts més.

(si cliqueu al damunt , la imatge creix)

De moment, però, mentre no m’arriben les carpetes, tota la col·lecció jeu a terra en un racó del meu estudi adaptant-se a la posició horitzontal després de passar quaranta anys enrotllats.

(per cert, a la part esquerra i superior de la fotografia podeu veure una part de la col·lecció de vinils que conservo; gairebé un miler)

Acabo ara aquest apunt que continuarà d’aquí a un parell de dies amb una aportació que segurament sorprendrà a més d’un lector. Sobretot perquè ja anuncio que l’il·lustraran dues senyores que jo m’estimo molt: Vainica Doble. I ja intueixo que més endavant, quan em trobi en ple procés de catalogació detallada peça a peça d’aquesta part del meu passat, aniran sorgint històries que faran de bon explicar aquí.

M’acomiado amb aquesta imatge que podríem titular ‘Manhattan casolà’ i que recull una petita part dels tubs dintre dels quals els meus cartells han fet nones fins avui.

(Continua  –i s’acaba–  aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!