(Vegeu aquí i aquí algunes explicacions sobre els motius per fer aquesta sèrie) Diguem-nos coses boniques. (Últim article publicat al diari Ara el 28 de maig de 2017) Quan parlo en algunes xerrades de “viure amb humor”, no vull dir que riguem tot el dia. Ni es pot ni cal. Tenir humor vol dir tenir moral,
(Vegeu aquí i aquí algunes explicacions sobre els motius per fer aquesta sèrie) La sort que et mirin amb bons ulls. (Article publicat al diari Ara l’11 de novembre de 2016) Després de mesos de tractament els meus cabells s’han rendit. Me’ls he hagut de tallar. És un problema petit, el drama autèntic és que
(Vegeu aquí i aquí algunes explicacions sobre els motius per fer aquesta sèrie) Ens cal gent que es fiqui en problemes. (Article publicat al diari Ara el 17 de juny de 2016) Hi ha gent a qui li agrada ficar-se en problemes. S’hi dedica. I no per morbo ni per vici: per arreglar-los. Són així
(Vegeu aquí i aquí algunes explicacions sobre els motius per fer aquesta sèrie) Perdre la por del que diran. (Article publicat al diari Ara el 7 de maig de 2016) Alguns lectors amables em diuen que últimament em troben “més transparent”. D’altres diuen “vas més fort”. O “se’t nota alliberat”. Ho agraeixo, i crec que
(Vegeu aquí i aquí algunes explicacions sobre els motius per fer aquesta sèrie) Els ous de gallines felices i nosaltres. (Article publicat al diari Ara el 27 d’abril de 2016) Quan em van aconsellar que mengés ous de gallines felices vaig riure. El concepte fa gràcia. Però en menjo, i tant. Al principi els buscava
(Vegeu aquí i aquí algunes explicacions sobre els motius per fer aquesta sèrie) Arreglar és un verb preciós si es conjuga bé. (Article publicat al diari Ara el 8 d’abril de 2016) Una amiga em discuteix el meu ús habitual del concepte “arreglar el món”, perquè li sembla massa optimista. Troba que amb prou feines
(Vegeu aquí i aquí algunes explicacions sobre els motius per fer aquesta sèrie) Reunionitis, comissionitis i missatgitis. (Article publicat al diari Ara el 7 d’abril de 2016) No ho digueu a ningú, que encara em convocaran a alguna, però des que no faig reunions de feina sóc el doble de feliç i el triple d’eficient.
(Vegeu aquí i aquí algunes explicacions sobre els motius per fer aquesta sèrie) La bona infermera i l’art de ser pacient. (Article publicat al diari Ara el 12 de desembre de 2015) Si una paraula em defineix és impacient. I ara que sóc formalment un pacient, se’m gira molta feina, tinc moltíssim a aprendre. Per
(Vegeu aquí i aquí algunes explicacions sobre els motius per fer aquesta sèrie) Si no vols que se sàpiga, no ho facis. (Article publicat al diari Ara el 31 d’octubre de 2015) En un article excel·lent a El País, Ramon Besa denunciava ahir com el Barça ha anat allunyant els periodistes dels avions, dels hotels i
(Vegeu aquí i aquí algunes explicacions sobre els motius per fer aquesta sèrie) Ha de ser molt trist, tristíssim (Article publicat al diari Ara el 22 de setembre de 2015) Ha de ser trist aixecar-te cada matí sense cap altra il·lusió que frustrar la dels altres. Cap més projecte que anar repetint que el projecte
(Vegeu aquí i aquí algunes explicacions sobre els motius per fer aquesta sèrie) Fa de mal dir que tens càncer (Article publicat al diari Ara el 30 d’agost de 2015) Aquestes vacances he fet 50 anys i m’han diagnosticat un càncer colorectal. Els pròxims mesos de tractament, intervenció i més tractament seran durs, però diuen
(Vegeu aquí i aquí algunes explicacions sobre els motius per fer aquesta sèrie) Humanitats: els estudis més pràctics (Article publicat al diari Ara el 19 de gener de 2013) Tot i que personalment m’entristia, entenc, dins d’una lògica laboral i competitiva, que hi hagués un moment en què s’anés escampant que els estudis d’humanitats no
(Vegeu aquí i aquí algunes explicacions sobre els motius per fer aquesta sèrie) Els millor Reis de la meva vida (Article publicat al diari Ara el 5 de gener de 2013) Sopàvem d’hora, a les 7 del vespre, i hi havia èpoques que el pare després encara baixava al taller a fer feines pendents. Jo
Els més veterans ho recordaran: en els primers anys seixanta va adquirir una gran celebritat el pare Patrick Peyton, un sacerdot irlandès que es passejava per diverses ciutats españoles presentant la “Cruzada del Rosario en familia”, una iniciativa que va ser acollida amb gran entusiasme pel règim franquista (no us perdeu això: set minuts i
Estimadíssima Mila, Avui et parlaré de Carles Capdevila, un periodista que va morir l’any passat molt jove però que ha deixat una petja prou forta com per considerar que el seu ideari no només és vigent, sinó que és imprescindible per a tothom que busqui referents per fer avançar el món cap a la concòrdia,