Totxanes, totxos i maons

(Vegeu aquí i aquí algunes explicacions sobre els motius per fer aquesta sèrie)

Perdre la por del que diran.

(Article publicat al diari Ara el 7 de maig de 2016)

Alguns lectors amables em diuen que últimament em troben “més transparent”. D’altres diuen “vas més fort”. O “se’t nota alliberat”. Ho agraeixo, i crec que el que perceben té a veure amb el fet d’haver perdut algunes pors. Sobretot la por del que diran. Una por que impediria fer aquest article autoreferent, per vergonya. Però el faig per pensar en veu alta sobre com podem desfer-nos del pànic al que diran de nosaltres sense que deixi d’importar-nos què diran.

És bàsic que ens importin els altres. Vivim en societat, i quan parlem volem ser escoltats i entesos, o sigui que no em serveix el consell cínic que diu “Tu a la teva, digues el que et doni la gana, sigues tu mateix”. La sinceritat , la valentia i l’honestedat han de ser compatibles amb l’educació, el respecte i l’empatia. I “Jo sóc així i dic les coses tal com em surten” porta més a un emotivisme perillós que a relacions sinceres.

No puc aconsellar ningú, perquè he perdut algunes pors sense voler: quan en tens una de més grossa, les que abans et paralitzaven ara et fan riure per insignificants. Però caldria que trobéssim valenties sense necessitat d’ensurts.

No tenir por del que diran és essencial, perquè perdem temps, dies, mesos, a vegades anys i en algun cas vides senceres, bloquejats per l’opinió dels altres. És imprescindible imaginar com seran rebudes les nostres paraules, les nostres decisions, els nostres fets. Però també ho és assumir-ne les conseqüencies sense por. Un cop intuït que allò no agradarà a algú, que serà incòmode, que farà ràbia pel que sigui, perquè no pots agradar a tothom, perquè estàs assenyalant culpables, toca seguir endavant si creus que ho has de fer, que deixar de dir-ho o de fer-ho et faria sentir malament per dins. No es tracta de ser més frescos, més immunes a l’altre, sinó més responsables.

(La sèrie continua aquí amb més articles de Carles Capdevila)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!