He pres una decisió i em sembla que no m’he equivocat: els apunts d’aquest mes d’agost que som a punt d’estrenar els dedicaré a recordar una figura que fa un any ens va deixar prematurament i que cada dia que passa esdevé més necessària: el periodista Carles Capdevila. La meva relació personal amb en Carles
(La sèrie comença aquí) Per celebrar que som a punt de començar un mes de vacances (i, doncs, amb quatre dissabtes seguits sense “cançons llargues”) avui he decidit tirar-me al carrer i parlar d’una cançó que ocupa l’espai de tot un disc i que ja és un clàssic: “Tubular Bells”, de Mike Oldfield. El primer
(La sèrie comença aquí) A molt poques hores d’acabar l’operació en l’altre ull escric un apunt breu per destacar un fet que val la pena de consignar: quan m’he llevat fa una estona per primera vegada en seixanta anys a la tauleta de nit no m’esperaven les ulleres que m’han acompanyat dia rere dia des de la infantesa.
(Vegeu aquí l’article inicial) La reacció de Pompeu Fabra en adonar-se que anava a emprar la llengua castellana per adreçar-se a persones amb les quals sempre parlava en català –una reacció dictada pel sentit comú– pot semblar normal (perquè ho és) als lectors de quaranta anys en avall, que tota la vida han estat escolaritzats en
(Avís: aquest apunt –i, sobretot, el que el seguirà demà– només l’entendran completament els qui, com jo, hagin estat educats sota el franquisme. És a dir, en castellà). Tot i que, com dirien a Itàlia, tinc els ulls“in ristauro” (vegeu aquí), aquests dies he començat una immersió en la vida i l’obra de Pompeu Fabra.
El món del microconte és addictiu. Encara no m’he trobat amb ningú que digui que el deixa indiferent. Al contrari: sé de persones concretes que quan han entrat en contacte amb el génere se n’han tornat seguidors –i en molts casos practicants!– incondicionals. De la mateixa manera que quan es parla de palíndroms a tothom
(La sèrie comença aquí) L’octubre de 1971 es va publicar “American Pie”, el segon disc de Don McLean, un cantautor nascut el 1945 a l’estat de Nova York. La cançó que obria la cara A –i que donava títol al disc– era una peça de vuit minus i mig (vegeu aquí) que de seguida va
Fa uns mesos vaig escriure una carta a la meva néta (aquesta) en la qual, entre mooooltes altres coses (ho reconec: la carta tirava a llargueta), li parlava del que passa quan arribes a una edat en què t’adones que comences a fer coses que ja saps que no tornaràs a fer mai més. Ahir,
(La sèrie comença aquí) El cervell té mecanismes d’autodefensa que funcionen de meravella. La prova és que quan ens toca de viure alguna experiència poc agradable es posa en acció per arxivar-la ràpidament en un racó del seu magatzem. I gràcies a això, a aquesta facilitat per oblidar els mals tràngols, anem tirant de veta. Ho
He, he… ho tinc comprovat i no falla. Cada vegada que faig esment d’allò que Pep Albanell va dir-me fa una pila d’anys a propòsit de l’Ulisses de James Joyce –“és impossible escriure de la mateixa manera després de llegir l’Ulisses que abans d’haver-ho fet”– sempre hi ha algú que, intrigat per la frase, em demana que
(La sèrie comença aquí) 1966 va ser un any molt important en la carrera de Bob Dylan. No m’estendré a explicar-ho, ja ho vaig fer l’any passat en aquest apunt que us recomano que llegiu amb calma perquè us feu una idea del que dic. Va ser l’any d’un dels seus discos mítics: “Blonde on
(La sèrie comença aquí) Ja està. La primera meitat de la feina –operació a l’ull dret– ja està enllestida. I tot fa pensar que amb èxit. Ara queda l’altre ull, d’aquí a quinze dies, però les perspectives continuen sent molt bones. Per dos motius: primerament, perquè ara ja sé com es passa el tràngol; i
Dilluns a la tarda. Trec tots els medicaments de la bossa que m’han donat a la farmàcia i m’adono que a diferència de les pastilles pel col·lesterol o la hipertensió, que solen presentar-se amb capses acolorides, les capses de molts medicaments per als ulls tenen un disseny i un format molt assemblat que t’exposa al
No fa gaire un bon amic italià amb qui comparteixo l’interès per l’arquitectura em va confessar que una de les coses que més li van cridar l’atenció la primera vegada que va visitar Barcelona eren els ferros per pujar i baixar mobles situats al capdamunt de les façanes. Aquestes peces de ferro en voladís i amb una anella
(La sèrie comença aquí) Quan Pau Riba va editar la primera part de Dioptria, l’any 1970, va presentar el disc (de vinil, no cal dir-ho) dintre d’una carpeta en la qual ja hi havia lloc per desar-hi un segon disc. Un disc que el Pau ja tenia definit perquè les lletres de les cançons figuraven