Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Ja està. La primera meitat de la feina  –operació a l’ull dret–  ja està enllestida. I tot fa pensar que amb èxit. Ara queda l’altre ull, d’aquí a quinze dies, però les perspectives continuen sent molt bones. Per dos motius: primerament, perquè ara ja sé com es passa el tràngol; i segonament, perquè el dia 26 tot l’equip de metges, infermers, anestesistes, auxiliars, etc. tindràn dues setmanes més d’experiència i es captindran encara amb més destresa i veterania que ahir. Vent de popa, vaja.

No entraré en gaires detalls de l’operació. Jo hi era, és clar, però com si no hi fos, per allò de la sedació (que encara que ho sembli no té res a veure amb el jutge Llarena o llopada similar). Durant  els vint minuts que va durar la intervenció vaig voler fixar-m’hi molt per poder explicar-ho bé però, francament, em temo que si ara m’hi posés em sortiria un relat molt pobre. Prefereixo refugiar-me en els punts suspensius i posar-me en mans de la imaginació del lector.

De la imaginació i també de l’experiència perquè, pel que estic detectant aquests darrers dies, la majoria de persones de la meva edat a les quals explico les meves misèries cataràctiques em diuen que no els atabali perquè també hi han passat i que l’operació els va canviar la vida. O, si més no, la seva visió de l’existència. Poca broma, doncs.

En tot cas les impressions diguem-ne subjectives me les guardo fins a la segona operació. Aleshores les recopilaré i si veig que donen per a alguna explicació digna de transcendir ja les esquitxaré aquí mateix.

Només evocaria una imatge molt pel·liculera en la qual vaig voler fixar-me molt: és la contemplació del sostre del passadís que porta cap el quiròfan estirat a la llitera que empeny un sanitari. Si el trajecte fos una mica més llarg aquella alternança entre peces del fals sostre i els plafons amb fluorescents seria gairebé hipnòtica. La primera dosi de l’anestèsia, com si diguéssim.

Hi ha una altra imatge pel·liculera que en aquest cas no m’ha estat possible de protagonitzar. Em refereixo a la clàssica escena de l’operat al qual li van traient a poc a poc l’embenatge que li tapa els ulls fins que arriba el moment culminant de comprovar si la llum ha tornat o no.

A “Cegada de amor” la bona gent de La Cubana en feien esment:

Ara tocaria entrar en detalls sobre la murga de tenir un ull que sembla que funciona com una bala i l’altre que encara va amb gas ciutat. Però ho deixo aquí. Ja veig que tinc tema per a un altre capítol del serial.

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!