Estimadíssima Mila, Aviat es compliran cinc anys del dia que vaig començar aquesta sèrie de cartes que t’he anat escrivint a ritmes molt variats, sense planificació ni cap objectiu prefixat. M’han anat sortint espontàniament i sense presses, que és la manera més segura i eficaç –ara que sóc gran ho sé; tu encara no, és
Un dia d’aquesta mateixa setmana la bona gent de Vilaweb em va publicar un article (aquest) que parla d’uns quants llibres apareguts recentment a casa nostra dedicats a persones i a fets dels llargs anys de resistència del catalanisme contra el règim del dictador Franco. Potser es tracta d’una coincidència, però la lectura d’aquests llibres
Acaba de sortir encara no fa una setmana, però ja us asseguro que “Amb l’esperança entre les dents”, el primer disc de Xavi Sarrià, una de les ànimes dels inoblidables Obrint Pas, formarà part de la meva llista dels millors discos en llengua catalana publicats enguany. És, a més a més, un disc energètic, carregat
Els seguidors d’aquestes Totxanes saben de sobres que des de fa uns quants anys em dedico a escriure de tant en tant una carta a la Mila, la meva néta que ara té cinc anys. Amb la que vaig publicar abans d’ahir ja en són cinquanta-tres (si les voleu veure entreu aquí). Naturalment mai he
Estimadíssima Mila, Fa dies que vull escriure’t per explicar-te un fet una mica especial. Res, una cosa que li passa a tothom (o a la majoria), però que quan et toca de prop t’agafa per sorpresa i et neguiteja: fa un parell de setmanes, “fent l’indi” (expressió poc genuïna que has après aquests dies de boca
Veient el que està passant aquests dies a casa nostra, amb la Guàrdia Civil patrullant pels carrers i entrant en edificis oficials, m’ha vingut a la memòria un munt de coses, no totes descriptibles. Em limitaré a esmentar un poema de Federico García Lorca (del llibre “Poema del cante jondo”, 1921) que el grup Aguaviva
Aquesta entrevista que li vaig fer a Xavier Mateu la va publicar Vilaweb el dimarts 5 de setembre. Podeu veure-la fent clic aquí o llegir-la íntegra a continuació: La nit que Franco va sentir parlar català a TVE Xavier Mateu (Barcelona, 1941) diu que és una persona tímida i tastaolletes. És una manera de
Si seguiu més o menys de prop aquestes Totxanes ja us haureu adonat que tinc una simpatia molt especial per les persones que vibren amb la seva feina i que, a més a més, aquesta vibració la saben encomanar a la gent que tenen al seu voltant. No fa gaire vaig parlar (vegeu aquí) de la
És molt possible que l’apunt d’avui faci somriure a més de quatre lectors. Si a fi de comptes és un somrís de comprensió, moltes gràcies; i si és en to burleta o de suficiència, doncs mala sort. Dit això, em fa gràcia deixar constància ara i aquí del retrobament amb un mot que tenia ja
Aquí teniu l’espot de la Generalitat de Catalunya en el que es donen instruccions per anar a votar el dia 1 d’octubre. Contempleu-lo i, sobretot, ESCAMPEU-LO tant com pugueu:
Hi ha una pila de detalls que demostren que tot el denominat “procés” i, molt especialment, la culminació en forma de Referèndum està en mans de gent amb el cervell molt ben moblat. Espero que ben aviat, amb la República ja proclamada, es puguin conèixer els seus noms i les històries que porten associades. Avui
El dimarts passat va fer seixanta anys d’una gesta esportiva que ha quedat relegada a l’oblit. Em refereixo a la travessada, nedant, de l’estret de Gibraltar que va fer l’olotina Montserrat Tresserras. Uns dies abans el portal Vilaweb va acollir un article meu sobre aquest tema (vegeu-lo aquí) i ara us el reprodueixo íntegrament aquí
(La sèrie comença aquí) Abans de continuar permeteu-me una qüestió prèvia: l’A. –que sembla que no hi sigui, però que s’hi fixa tant que coneixeria un coix assegut– em fa notar que en l’apunt anterior no he fet cap esment als llapis, que sens dubte també féiem servir a l’escola. És cert, l’argumentari de l’apunt
Sóc molt poc amant dels bolígrafs. No d’ara, de sempre. De fet, no en porto mai cap al damunt perquè, a diferència de la ploma estilogràfica que sempre m’acompanya, és un estri que no faig servir, tret de quan he d’emplenar o signar algun document imprès en allò que en diuen “paper autocopiatiu”, que requereix
Un dels llibres que s’han publicat al començament de la nova temporada ha estat “La casa de la frontera”, de Rafael Vallbona. Dies enrere el portal Vilaweb va penjar la meva crítica (vegeu-la aquí) i avui us la reprodueixo íntegra aquí sota: Una família i la ratlla de la frontera Les fronteres són territoris