Totxanes, totxos i maons

Estimadíssima Mila,

Aviat es compliran cinc anys del dia que vaig començar aquesta sèrie de cartes que t’he anat escrivint a ritmes molt variats, sense planificació ni cap objectiu prefixat. M’han anat sortint espontàniament i sense presses, que és la manera més segura i eficaç –ara que sóc gran ho sé; tu encara no, és clar—  per arribar lluny. I una prova la tens en aquesta mateixa carta, que és la que fa cinquanta-quatre de totes les que t’he escrit fins ara. Una bona pila, ja.

I les que vindran (espero…)

Si d’aquí a uns anys t’arriben aquests escrits, i si, a sobre, tens la paciència de llegir-los veuràs que una de les meves intencions és posar al teu abast un testimoni de primera mà i molt personal del llarg procés que ens està portant a fer de Catalunya un nou estat europeu independent d’aquella España a la qual, si us plau per força, hem estat sotmesos durant un munt d’anys.

En conseqüència, sempre he partit de la base que, quan em llegiràs, aquests episodis que estem vivnt ara de manera tan intensa s’hauran resolt amb el final feliç que tots esperem i que ja trobaràs explicat en els llibres d’història que tu i tots els nois i noies de la teva generació estudiareu. Ara bé, qualsevol procés de transició implica un trajecte a recórrer prèviament i, sobretot, un punt de tall i de canvi. Un moment únic, irrepetible, en el qual una època s’acaba i comença una altra de nova. I resulta que ara, mentre t’escric aquestes ratlles, som a poques hores de viure, per fi, aquest moment.

No ha estat un camí senzill ni planer, em pots ben creure, per bé que el que quedarà enregistrat en el futur són les grans dades i les grans decisions. És normal que sigui així i no me’n lamento. Però sí que vull que sàpigues que ha estat un privilegi de viure’l i de travessar-lo en la companyia d’una munió de gent que cada dia creixia en nombre, il·lusió i entusiasme.

Ha estat un procés llarg i fatigant amb dues setmanes finals molt dures de superar. I, especialment, un dia clau: el dimecres 20 de setembre, quan el gobierno de España va voler fer un cop d’estat  –ho has llegit bé: un govern en ple exercici de les seves funcions ordint una agressió contra una part de la seva ciutadania–  fent entrar la Guardia Civil  a diverses conselleries i dependències de la Generalitat, requisant material i documentació, intervenint els comptes i detenint a persones que exercien càrrecs directius en aquestes institucions. Aquell cop d’estat, però, el vàrem aturar de manera pacífica però enèrgica perquè a la gent ens va faltar temps per sortir al carrer i demostrar a l’opinió pública d’arreu del món com repudiàvem la barbaritat que es volia consumar.

Són uns dies complicats i carregats de mals averanys i intoxicacions informatives a causa de l’arribada d’uns quants milers de policies i guàrdies civils provinents d’España i instal·lats aquí amb la gens dissimulada intenció d’atemorir-nos i fer-nos abdicar de les nostres intencions. Però, tot i les ganes que tenien, fins ara no han pogut perquè la gent ens hem posat al costat del Govern de la Generalitat presidit pel Molt Honorable Carles Puigdemont i un grup de consellers i conselleres honestos i sense por. Sense oblidar l’exemplar paper que fins ara han desenvolupat els Mossos d’Esquadra, les nostres forces de seguretat.

Ens han amenaçat per totes bandes, els jutges i els fiscals han escampat els tentacles de l’amenaça i de la por i els provocadors professionals s’han exhibit sense rubor cada vegada que han volgut, però no han pogut amb nosaltres ni han obtingut cap resposta en forma de provocació o de violència, que és el que esperaven amb candeletes per tenir un pretext per llançar-se damunt nostre i anorrear-nos. També han fet l’impossible perquè demà els col·legis electorals no puguin obrir, però et meravellaries si veiessis com des d’ahir al vespre la gent ocupa pacíficament els locals perquè ningú tingui la més mínima temptació d’impedir que exercim el nostre dret a votar i a decidir.

Fa poques hores ton pare, tu i jo hem estat a l’acte final de campanya que s’ha celebrat a Montjuïc. Hem estat darrere de l’escenari parlant amb músics, cridant “vo-ta-rem!” i potinejant els seus instruments. M’ha agradat veure com molts ja et coneixien  –gràcies, és clar, a la feina del pare–  i com, en el fons, t’ensenyaven que, amb l’alegria i la fraternitat que la música proporciona, cada dia ens porta més llum i més promeses de llibertat.

Enllesteixo aquesta carta poc abans de l’hora de dinar del dissabte i la deixo programada perquè es publiqui una mica després: a les cinc de la tarda. En aquell moment faltaran exactament dotze hores perquè jo em llevi sense fer gaire soroll  –aquesta nit està previst que et quedis a dormir a casa dels avis– i em dirigeixi al CAP de la plaça Sanllehy, que és on tenim el col·legi electoral del barri. Faré costat als companys que estan de guàrdia des d’ahir i quan arribi el moment obrirem el col·legi, constituïrem les meses electorals i votarem en el referèndum que ens ha de permetre decidir si volem continuar essent part d‘España o ens estimem més construir-nos un nou futur lliure i separat.

Acabo amb dues acotacions molt breus: la primera és la promesa d’una nova carta per explicar-te com ha anat el dia i, sobretot, les seves conseqüències; la segona és repetir el que et deia més amunt: som (tu també, encara que no en tinguis consciència) uns privilegiats per poder viure un dia històric com aquest primer d’octubre que ja tenim a tocar. Un dia que han somiat i pel qual han lluitat, de vegades fins al sacrifici de la pròpia vida, un munt de generacions que ens han precedit sense poder-ho aconseguir.

Ara és el nostre torn.

En vigílies de ser més lliures et faig, estimadíssima Mila, un munt de petons.

————————————————————————————————————-

Les anteriors cartes a la meva néta  –conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista–  les trobareu en l’apartat Mila d’aquestes Totxanes. Aquí, vaja.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!