Hem tornat a la Toscana . Ha estat el quinzè viatge que l’A. i jo hem fet a Itàlia en els darrers set anys. Una quinzena de viatges dels quals vuit han transcorregut exclusivament per terres toscanes. Durant una setmana hem visitat la Val de Chianti, sàvia combinació de paisatge i bon vi, els “crete senesi”, una zona al sud de
És curiós… Tot i els molts anys que m’he dedicat a parlar de llibres de manera pública no puc dir que la meva relació amb el recentment desaparegut editor Jaume Vallcorba hagi estat gaire intensa. De fet, ara que hi penso m’adono que, com a crític literari, tampoc he parlat en gaires ocasions sobre novetats de Quaderns Crema. I no pas
El 9 d’agost de 2009 vaig escriure el següent apunt: “Vaig fer la meva crònica de “Rock & Cat” tan bon punt es va estrenar (vegeu aquí) i posterioment, amb la publicació del DVD, he pogut veure i escoltar la pel·lícula amb detall unes quantes vegades més. I a cada nou visionat constato com em fascinen
El musical “Cats” el va escriure Andrew Lloyd Webber, a partir d’un llibre de poemes sobre el món dels gats de T. S. Eliott. Va estrenar-se a Londres l’11 de maig de 1981 i a Broadway el 7 d’octubre de l’any següent. Va estar representant-se a Nova York fins a l’any 2.000. El 1998 es
Ara fa quatre anys, gairebé dia per dia, que es va morir el meu amic i company de feina Antoni Anguela, un gran expert en música popular catalana. Aleshores vaig escriure aquest apunt en el qual feia esment a “Puigsoliu”, el bellíssim poema simfònic que va escriure Joaquim Serra l’any 1957 (just tres mesos abans
“Dies d’agost” és una pel·lícula que va dirigir Marc Recha l’any 2006 i que em va agradar molt. Tant que em va inspirar tres apunts seguits parlant de la cinta. El primer és aquest i si us ha agradat podeu continuar la lectura aquí amb el segon i acabar-la aquí amb el tercer, el que tanca la sèrie. En
L’any 2005 Toti Soler va enregistrar un disc d’homenatge a Ovidi Montllor. El varen titular “Deu catalans i un rus” i amb el guitarrista hi col·laboraven Carles Rebassa i Ester Formosa. Un dels temes d’aquest disc és la versió musicada de la “Cançó de suburbi”, de Josep M. de Sagarra, en aquella ocasió cantada en solitari pel Toti, l’autor
“Bocca di Rosa” és una magnífica cançó que obre amb tots els honors un àlbum doble enregistrat en directe el mes de gener de 1979 a Florència i Bolonya per Fabrizio de André acompanyat per la PFM (Premiata Forneria Marconi). Al final de la imatge de You Tube –ai las, estàtica– hi trobareu la lletra. Seguiu-la
El 8 de gener de 2007 vaig publicar un apunt que acabava així: “… I per coronar definitivament el to positiu i energètic de l’apunt d’avui -dia de retorn a la feina després del parèntesi nadalenc- he triat un tema de Claude Nougaro (1929-2004) que es titula “Nougayork” (3′ 28″). El va enregistrar a Nova
“Language”, el tema que obre el disc de Maika Makovski “Thank you for the boots” (2012). Una manera ben energètica de començar un dissabte…
Començo avui una sèrie d’apunts diaris dedicats a difondre músiques que m’interessen per diversos motius que en cada cas miraré d’explicar-vos. Obro el foc avui amb “La flama”, dels valencians Obrint Pas, i acompanyant la música he triat les imatges del “Lipdub per la Independència” que es va realitzar pels carrers de Vic fa dos o tres anys. Francament, sobren
Aprofitant aquests dies d’agost previs a la nostra setmana toscana l’A. i jo hem visitat la pedrera del Mèdol per copsar l’abast de les obres de recuperació i endreça del monument i del seu entorn que darrerament s’hi han fet. Pel que hem vist, en relació a l’aspecte que tenia abans s’ha eliminat bona part de
“¡Ay, Carmen! Delirio y alegría del gobernador…” Recordo l’escena. Som al menjador de casa, deu ser diumenge perquè és l’únic dia que mon pare compra el diari –el “Diario de Barcelona”— i el comentari, acompanyat d’una ganyota que vol semblar una rialla, l’adreça a la meva mare que també és al menjador. Devem ser a finals dels 50 o, com a molt
Vejam… A España saben perfectament com es quedaran quan assolirem la independència. Per això la seva ofensiva per evitar que marxem està sent intensa, bruta, continuada i plena de maledicència. Van a totes. I encara ens queda molt per veure. I per patir-los. Això, però, no ens hauria de sorprendre gens. És, exactament, el que en bona
64-65 anys és una edat formidable per fer un munt de coses. Però ja comença a ser una edat cabrona per embrancar-se en segons quines aventures. És quan el cap encara bull ple de projectes i el cor (encara, també) va manxant bones dosis d’entusiasme. La llàstima és que el cos comença ja a fixar –amb una certa severitat, fins i tot–