llegir-escriure

Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.

‘Des del meu cel’, d’Alice Sebold

Me’l va recomanar, ja fa temps, la fornera de la granja on anava a esmorzar cada diumenge. Una noia espavilada, lectora sense complexos. Així que li he fet cas per instint. La idea d’arrencada és emotiva: una noia de 14 anys és assassinada i, des del Cel, el seu Cel, observa com sons pares i germans afronten la seva mort, la investigació de la policia, la vida de l’assassí, el noi que li agradava, el xicot de la germana…

Per tant, la idea d’arrencada marca el punt de vista des d’on s’explica la història: els ulls de la noia, la Susie, de cognom Salmon, com el peix, que ho veu tot i ho comenta tot, i tiba de la memòria per explicar com se sent a cada moment. Tot i això, de vegades el narrador es fica al cap de l’assassí o ens explica coses que la Susie ni veu ni pot saber.

 

Alice Sebold, a New York, l’octubre del 2007, fotografiada per David Shakbone.

 

M’han agradat dues coses de la novel·la. Primera, que la narració està esquitxada de bones descripcions i metàfores, sense caure en els tòpics, al límit amb l’emotivitat de llagrimeta fàcil (el títol original és The lovely bones, és a traduir, els ossos preciosos, o encantadors…). Per exemple, com explica la vida de casada de la mare a través dels llibres de la tauleta de nit:

“Si m’hi hagués fixat, hauria vist els senyals. Ara ho veig. Veig el canvi. A la seva tauleta de nit, ja no hi va haver més catàlegs d’universitats, ni enciclopèdies de mitologia, ni novel·les de Henry James, Eliot o Dickens. Hi havia manuals de pediatria. Més endavant, hi va haver llibres de jardineria, i llibres de cuina. (El dia del seu aniversari, dos mesos abans de morir, jo encara li vaig regalar la Guia ‘Casa i jardí’ per atendre les visites, que em va semblar un regal perfecte). Quan va saber que estava embarassada per tercera vegada, va segellar definitivament la mare misteriosa.”
(cap al final del capítol 12)

M’ha recordat un altre Cel, el de Mitch Albom a Les cinc persones que trobaràs al Cel. En aquest cas, el protagonista, l’Eddie, és un desgraciat. La vida l’ha atrapat en un parc d’atraccions, fent la mateixa feina que feia son pare, a qui odia. S’ha fet vell i mai s’ha atrevit a canviar. S’ha mort d’una manera nord-americanament heroica i s’ha hagut de morir per entendre què ha estat la seva vida i fins i tot per trobar-hi un sentit… Existeix res de més patètic? Que tot això el narrador t’ho enfoqui d’una manera carrinclonament positiva encara ho fa pitjor.

I aquesta és la segona cosa que m’ha agradat de Sebold, que no es deixa arrossegar pel sentimentalisme melodramàtic d’Albom. I s’atreveix a entrar en contradicció amb les expectatives que ella mateixa ha creat. Fa passar el lector pel mateix procés d’acceptació que el pare… més o menys… I descriu tot de situacions en què ens és fàcil reconèixer-nos. I Sebold també ens deixa el seu missatge, la conclusió que en treu de tot plegat, en un moment de la narració (que és la història dels qui la recorden), cap al final, amb els amics de l’escola ja grans de visita a un vell abocador.

En definitiva, un llibre que et toca la fibra.

Traducció de Maria Roura, que surt destacada a la portada, sota el títol.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Construint la República de les Lletres per xaviermanuel | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent