La paella mecànica
"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)
Un estudi sobre el Sistema sanitari espanyol finançat per la guineu que cuida el galliner: la fundació BBVA.
Marciano Sánchez Bayle és cap de secció de Pediatria a l’hospital Niño Jesús de Madrid i portaveu estatal de la Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública.
Pel seu interès vull reproduir en aquest bloc un dels articles que va publicar a Nova Tribuna, el qual he traduït al català:
Un estudi del sistema sanitari esbiaixat i poc rigorós.
“Acaba de fer-se públic l’estudi “El sistema sanitari públic a Espanya i les seues comunitats autònomes: Sostenibilitat i reformes”, finançat per la fundació BBVA i el més sorprenent de tot és la manca de rigor de la seua metodologia i de les seues conclusions principals.
L’estudi assegura que “es preveu que la despesa sanitària pública creixerà a una taxa mitjana anual del 4,4 % d’aquí al 2016” contra tota evidència i que, per tant, “l’economia hauria de créixer un mínim de l’1,4% anual per garantir la sostenibilitat del sistema sanitari”, i per això reclama “reformes per controlar la despesa”.
S’utilitzen sèries històriques que acaben el 2010, pe la qual cosa la tendència no inclou el període de crisi econòmica (millor dit només l’últim any de la sèrie on comença el decreixement de la despesa sanitària, es passa del 6,1% del PIB i de 1.376 euros per càpita el 2009 al 6% i 1.349 euros el 2010), per tant la previsió que es fa està esbiaixada i no es correspon amb la realitat (un important error metodològic).
És ben conegut que entre 2010 i 2013 els pressupostos sanitaris públics de les CCAA per càpita han experimentat una disminució del 11,4%, amb un decreixement mitjà anual del 3,91%, és a dir, la previsió no només no s’està complint sinó que passa just tot el contrari: en comptes d’un augment de la despesa sanitària pública estem davant de la seua disminució.
Així la despesa sanitària pública per càpita se situa per sota de la mitjana de l’OCDE (2.224,2 $/ poder partitari de compra -ppc- versus $ 2.436,7 ppc), i ha disminuït des de 2009 (passant de ser el 74,9% de de la despesa sanitària total en aquest any al 73% en 2011), amb un creixement negatiu de -1,2% el 2010 i de -4,3% el 2011, mentre la despesa sanitària total en % sobre el PIB també disminueix 0,3 punts en % en 2011 (situant-se en la mitjana de l’OCDE).
D’altra banda convé recordar que el creixement de la despesa sanitària a Espanya mai va estar descontrolada (l’OCDE el 2008 assenyalava que el creixement de la despesa sanitària anual en els últims deu anys era en Espanya del 2,7 %, enfront del 4,1% de la mitjana dels països de l’OCDE).
És a dir, les dades conegudes demostren que lluny de produir-se aquest increment continu de la despesa sanitària que assenyala l’informe, està ocorrent justament el contrari des de fa anys; a partir de 2009 s’ha entrat en una disminució de la despesa sanitària pública, que a més és més gran que la contracció del PIB. Crida l’atenció que es publique a l’agost de 2013 un informe que ignore aquestes dades i diu molt poc del rigor del mateix.
Els autors, utilitzant una referència “moderna” (Aristòtil, segle IV abans de la nostra era), intenten col.locar en el que ells entenen com a “just mig”, creant d’una manera artificial dos supòsits enemics del SNS, caricaturitzant les seues posicions amb una notable absència de “moderació” que haguera sorprès al seu suposat mentor filosòfic.
Com sempre, aquests plantejaments s’encobreixen en declaracions genèriques com la recerca d’ “una millora de l’eficiència” que tothom desitja però que hi ha plantejaments, com els privatitzadors, que la pràctica ha demostrat que avancen en sentit oposat. Un biaix ideològic present en tot l’informe.
L’Informe, per descomptat, conté moltes dades i informació que són d’interès, i que poden ser utilitzats per comprendre el funcionament i els problemes del SNS.
La utilitat de l’informe queda així circumscrita als fins de l’entitat finançadora, que és d’agrair, apareix clarament explicitada.
Estem davant un altre dels treballs pseudocientífics que intenten recuperar el terreny ideològic en què se sustenten les polítiques privatitzadores de la sanitat pública tan desprestigiades per les mobilitzacions socials i professionals.”
Patraix, València, a 6 d’octubre de 2013.