La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

La indignitat de tot un indigne President.

Quan el PP del carrer Gènova de Madrid el va posar a dit al capdavant de la Generalitat Valenciana, després de la forçada dimissió d’ “Alí Babà” Camps, tenia molt clar que Mariano Rajoy estava posant a un home de palla, per al qual havia encarregat la missió fonamental de netejar de pols, palla i corrupció el PP valencià, o millor dit, fer el que calguera per netejar una imatge que estava perjudicant col.lateralment a tot el PP espanyol.

Alberto Fabra, des de la seua posició a l’alcaldia de Castelló, s’havia posicionat públicament uns mesos abans a través del seu Facebook en contra del tancament de les emissions de TV3 que havia propiciat el govern de Camps. Allò semblava ser un bon senyal, o almenys no tan dolenta com la que teníem fins aquell moment.

Amb el pas del temps aquestes mínimes esperances inicials que jo tenia es van començar a esvair.

Durant un temps vaig tindre la sospita que el President Fabra podria patir severs trastorns de personalitat, més concretament el conegut com a síndrome bipolar (podeu llegar un post meu d’aleshores: “TV3 al País Valencià… ¿Pateix el President Alberto Fabra un trastorn bipolar de la personalitat?” http://blocs.mesvilaweb.cat/node/edit/id/236229).

Quan el TSJ espanyol va dictaminar a favor d’ACPV pel tancament de les emissions de TV3, Alberto Fabra i el seu govern van amenaçar a l’associació amb encetar una nova persecució judicial si obrien de nou les emissions. Era el mateix Alberto Fabra que menys de dos anys abans expressava públicament la seua protesta per aquest fet!

Quasi des del principi, Fabra i el seu nou govern van començar a llançar missatges públics a la Direcció del PP a Madrid de la necessitat d’un millor finançament per al nostre territori.

Els missatges en aquest sentit, moguts pel clam existent al respecte en cada vegada més amplis sectors de la societat valenciana, va anar pujant a poc a poc de to.
No obstant això, qualsevol proposta realitzada en aquest sentit tant a les Corts com al Congrés espanyol per part de l’oposició era sistemàticament rebutjada en ple pels populars valencians!

Patia el senyor Fabra i el seu partit a València d’una síndrome de conducta bipolar, que li feia adoptar inicialment posicions que després rebutjava? Era la pregunta que jo em feia.

Però poc a poc vaig anar descartant aquesta possibilitat per arribar a la conclusió que el que realment passava és que el senyor Fabra i el seu partit a València havien adoptat en els seus discursos sobre determinades matèries un llenguatge purament orwelià, en referència al llenguatge de neollengua descrit per George Orwell en la seua famosa novel.la “1984”.
Un llenguatge que deliberadament persegueix transmetre idees oposades i contradictòries alhora d’afirmar que totes dues són possibles (podeu llegir el meu post al respecte: “Neollengua: el nou idioma d’arrels orwelians utilitzat pel PP valencià”  
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/edit/id/246187).

 

La perfecció a la que Alberto Fabra i el seu equip de govern han arribat a dominar aquest llenguatge frega la perfecció, sense dubte.

Les darreres declaracions del President al respecte dels pressupostos de l’Estat per al 2014 presentats per Montoro, demolidors un any més per als valencians, en què va dir que eren “… realistes i austers, però que cobreixen les qüestions bàsiques dels valencians” em va reafirmar definitivament en les meues suposicions, alhora que l’alcen a l’estatus de la major indignitat possible.
 


Una institució multicentenària com és la Generalitat Valenciana, símbol històric de la dignitat, de la llibertat i l’autogovern dels valencians, no mereix tindre ni un minut més a un president que ha esdevingut la indignitat personificada.

Patraix, València (L’Horta), a 7 d’octubre de 2013.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Lluis_Patraix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent