La paella mecànica

Aquesta vegada la tragèdia ha estat brutal i per això ha segut impossible arraconar-la en un xicotet requadre de pàgina senar en els mitjans de (des)informació, com hauria estat de desitjar.
Més de 350 immigrants que havien eixit de Líbia amb direcció a Itàlia poden haver mort ofegats només a escassos centenars de metres de les platges de l’illa de Lampedusa.

No ha calgut ni matar-los a canonades, com va suggerir fa un temps Umberto Bossi, ministre aleshores de Berlusconi, perquè ells sols s’han ofegat davant la mirada indiferent de diversos pesquers que pescaven pels voltants. Ha estat un treball net, no ha calgut tacar-se les mans, només les consciències, si es que en tenim.

Les cíniques reaccions de dol i de pesar entre els representants polítics i de l’església no s’han fet esperar.
Però això és avui, perquè demà ningú se’n recordarà d’aquests morts que han estat assassinats per aquesta Europa de les fronteres i de l’exclusió. El seu greu pecat ha estat el de cercar una vida més lliure i més digna. 

Més de 8000 “esquenes mullades”  han perdut la vida al canal de Sicília en els últims 25 anys, intentant aconseguir un somni que els semblava un paradís però que en realitat era el mateix infern.
Tots i cada un d’ells són el reflex d’un brutal drama personal, social i col.lectiu, davant del qual Europa roman indiferent.

Les Nacions Unides consideren que en aquest moment hi han entre 250 i 300 milions de persones que poden considerar-se emigrants econòmics, dels quals un 5% segueixen la ruta de sud a nord cercant aquest paradís infernal.

Per poc que fem anàlisi de consciència i tinguem un mínim d’informació independent, ens adonarem que la seua lluïta i la de moltíssims milers d’africans al llarg de molts anys en recerca de la seua llibertat a les nostres terres, no és res més que el resultat patètic de les nostres correries colonials durant molts segles arreu del devastat continent africà que els hem deixat com a criminal herència.

Potser Europa espera que després de centúries de saquejar Àfrica, despullant-los de la seua cultura pròpia, dels seus recursos materials i humans, d’injectar-los amb la nostra febre perniciosa del consum, podem continuar vivint tancats com en una fortalesa inexpugnable, a l’interior de la qual nosaltres, els seus habitants, som feliços i ens donen a un consum desenfrenat i espoliador dels recursos del planeta, mentre fora de la nostra fortalesa s’estén la fam, la misèria, l’explotació i la desesperació generalitzades?

En el conte d’Edgar Allan Poe “La màscara de la mort roja”, es simbolitza la inutilitat de l’intent del Príncep de tancar-se en el seu palau a donar festes, fins que la pesta passara a l’exterior… però la mort va acabar entrant en el seu Palau.

Potser estem esperant que els africans famolencs es queden a sa casa, patint les conseqüències dels robatoris europeus, mentre les societats europees gaudeixen d’alts estàndards de vida?

Europa és rica gràcies, en bona part, a tot el que va espoliar a l’Àfrica, i també en altres continents. 

Algú creu que és tolerable què qui els va saquejar, matar i violar al llarg de segles, s’avingue ara a pontificar i donar-los lliçons sobre mora internacional i drets humans?

No recorden els anglesos les seues massacres a Kenya, o les despulles en que van convertir Rhodèsia?

No recorden els francesos l’immens robatori que feren a Dakar, i de quina manera van saquejar sense escrúpols Costa d’Ivori?

No recorden els alemanys els camps de concentració de Namíbia i els cranis del poble herero, que encara es conserven al Museu de medicina de Berlín?

No recorden els belgues les seues atrocitats comeses en el Congo?

No recorden els portuguesos les seues excavacions depredadores a Angola, a la recerca d’or, o els seus caceres d’esclaus a Moçambic… qui va regar de sang de xiquets innocents les mines de diamants de Serra Lleona?

Qui es beneficia de la guerra civil a la República Democràtica del Congo, que ha costat ja més de 4 milions de morts, a costa d’explotar les seues mines de diamants, or, coltan, cobalt, etc.? Les empreses que es beneficien d’aquest genocidi són la AngloGold Ashanti, una societat amb seu a Àfrica del Sud, l’Anglo-American, societat minera internacional amb seus a Johannesburg i Londres i la Barrick Gold Corporation, amb seu a Canadà, entre d’altres multinacionals occidentals.
 

I ara resulta què els europeus ens permetem el luxe de repel.lir aquestes barcasses de desesperats, de tancar i de deportar aquests fugitius que apleguen a les nostres costes i que enlletgeixen amb la seua presència les nostres glamuroses platges.

Si Europa fora coherent amb les seues pròpies polítiques de drets humans, hauria d’acollir-los amb els braços oberts i suplicar perdó de genolls, oferint compartir alguna cosa de les moltes que els varem furtar i espoliar de les seues terres.

I el més curiós de tot és que aquests angoixats fugitius no demanen el que els correspondería en justícia, que no seria una altra cosa més que la devolució del que legítimament els pertany… tan sols demanen una almoina, vendre’ns quincalla a les places, treballar explotats als nostres camps, repartir diaris o netejar els parabrises del nostres cotxes… i tot i així no els volem!

La nostra ceguesa és vergonyosa, la nostra hipocresia criminal i la nostra baixesa indescriptible!

Malgrat la greu crisi econòmica i social que estem patint a Europa. el món rugeix desesperat al nostre voltant, perquè estem infinitament millor que ells… quan de temps pensem que podrem fer el no veure-ho ni escoltar-ho?.

Europa vol romandre tancada en la seua fortalesa, mentre una Àfrica humiliada i saquejada es dessagna.

Quan aturarem aquesta hipocresia i aquest genocidi emmascarat?

Patraix, València (L’Horta), a 4 d’octubre de 2013.

Fa unes setmanes, la Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública al l’Estat espanyol va fer públic un comunicat què, pel seu interès, vull sumar-me a la seua difusió a través d’aquest bloc:

“La directora de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), Margaret Chan, va presentar recentment a Pequín l’Informe Mundial de la Salut de 2013, en el que s’insta a tots els països del món a continuar amb els esforços per aconseguir una cobertura universal de la població pels sistemes sanitaris públics.

En l’informe s’especifica que l’OMS té l’obligació de facilitar que tots els països compartisquen aquelles experiències que més èxit hagen assolit en matèria sanitària, encara que el finançament i el compromís per desenvolupar els sistemes de salut i la cobertura universal de l’atenció depenen de la voluntat de cada govern. Finalment la directora general d’aquest organisme de les Nacions Unides, afirma que la cobertura universal és el concepte més poderós que la salut pública pot oferir i suposa l’eina fonamental per consolidar els avenços sanitaris assolits en els últims anys.

Mentre les economies dels països emergents com Brasil, Índia i la Xina -les potències econòmiques dels propers anys- han incrementat les seues inversions en sanitat al voltant d’un 5% anual al llarg de l’última dècada -el que suposa un 50% en el seu conjunt- com una de les bases per assegurar el seu desenvolupament econòmic i social, a Espanya i altres països de l’Europa desenvolupada s’estan posant en pràctica una política destinada a retallar, desmantellar i privatitzar els seus sistemes sanitaris, malgrat que aquests han garantit el benestar social de les seues poblacions i han garantit la pau social europea durant els últims 70 anys, acabant amb les guerres que periòdicament assolaven el continent.

Les polítiques neoliberals promogudes dels organismes que regeixen la Unió Europea estan obligant als països que la integren a adoptar mesures d’austeritat i de retallades en els serveis públics que estan ofegant les seues economies i que les han conduït a una recessió crònica sense aspecte de eixida. La majoria de les mesures estan orientades a reduir la despesa i l’endeutament públic, mitjançant el desmantellament dels pilars de l’estat del benestar com són l’educació, la seguretat social i la sanitat pública (universal, accessible i equitativa).

Fins ara el Sistema Nacional de Salut ha garantit al nostre país l’accés universal als serveis de salut de tota la població, amb un nivell de qualitat més que raonable i una despesa plenament assumible (al voltant del 6% del PIB), un dels més baixos dels països desenvolupats (molt per sota del 16% del PIB dels Estats Units, que tot i això deixa sense el dret a l’atenció de salut a una part important de la seua població).

No obstant això, la política sanitària de l’actual govern està dirigida a retallar la despesa sanitària pública (més de 7.000 milions d’euros en l’últim any), introduir el copagament, reduir l’oferta de prestacions (cartera de serveis) i a desmantellar i privatitzar els serveis sanitaris .

El Reial decret llei 16/2012 de mesures per garantir la sostenibilitat del sistema junt a de la Llei Orgànica 2/2012 de 27 d’abril d’Estabilitat Pressupostària i Sostenibilitat Financera, estan sent els principals instruments per posar en marxa aquesta estratègia. El nucli dur de les mesures està adreçat a introduir els copagaments, reduir la cartera de serveis i prestacions del sistema (pendent de desenvolupament normatiu, tot i que algunes mesures com el pagament d’ambulàncies o pròtesi ja es posen en marxa), eliminar el dret universal a l’assistència sanitària i reduir la despesa sanitària.

Aquest Decret vulnera de manera flagrant la Constitució espanyola i la Llei General de Sanitat, en vincular el dret a l’assistència a la cotització laboral en comptes de a la residència al país. Això ha suposat la pèrdua d’aquest dret a importants col.lectius socials com els joves majors de 26 anys que mai han treballat, les mestresses de casa divorciades i els immigrants que treballen en l’economia submergida (encara que de manera transitòria i amb la finalitat de prevenir un esclat es manté la possibilitat d’accedir a la targeta sanitària als joves i mestresses de casa per baix de determinats ingressos, i en algunes CCAA s’ha proporcionat documents provisionals als immigrants que treballen en l’economia submergida), encara que s’ha eliminat de manera definitiva el dret a l’assistència sanitària, almenys per ara.

 

Conseqüències i resultats de l’aplicació d’aquestes mesures.

Com advertia l’OMS en el seu Informe del 2013, en molts països milions de persones passen dificultats perquè no tenen accés a l’assistència sanitària que necessiten o perquè han de pagar els serveis de salut. Aquesta situació contribueix a que en aquests països les taxes de mortalitat evitable siguen molt elevades i a que l’esperança de vida estiga molt per baix de les dels països desenvolupats, afavorint l’augment de la pobresa.

A Espanya la política de retallada sanitària i de supressió de la universalitat d’accés assistència sanitària està tenint conseqüències per a la salut de la població:

• En una recent estudi de la FADSP s’ha objectivat que el 16,8% dels pensionistes i el 27,3% de les persones de menors ingressos, no retiren tots els medicaments que els prescriuen els facultatius als centres públics.

• Segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística, el 2012 la mortalitat va augmentar a l’Estat espanyol un 4,6%, el que és el primer indici de la repercussió de la crisi i les retallades en sanitat sobre la salut de les persones. Les anàlisis de les sèries de dades dels darrers anys mostren un increment de la mortalitat per 2012 d’un 2% més de l’esperada sense les retallades.

• L’esperança de vida s’ha reduït, per primera vegada, en dues dècimes al total de la població (de 82,3-82,1 anys), sent aquesta reducció sobretot a costa de la disminució en el grup de les dones.

Alhora les retallades en assistència sanitària i sociosanitària estan reduint les oportunitats de treball, calculant-se en més de 200.000 els llocs de treball per personal qualificat en aquest tipus d’atenció que s’han deixat de crear per les retallades i que haurien contribuït a reduir l’enorme atur juvenil i a acabar amb la desatenció de molts persones amb malalties cròniques i discapacitats.

 

 

Aquest retrocés en el dret a l’atenció sanitària, que va en sentit contrari a les recomanacions de l’OMS d’universalitzar l’assistència, és a més d’injust i irracional des del punt de vista sanitari, un suïcidi per a l’economia del país.

La despesa sanitària a pagar directament per la ciutadania espanyola supera ja el 30% del total, una de les més altes de la Unió Europea, amb un creixement exponencial conseqüència de l’aplicació de la generalització dels copagaments per l’ús dels serveis, la supressió de prestacions i les retallades de la sanitat pública.

L’única explicació a tant despropòsit és que l’actual govern s’ha compromès a satisfer les demandes de la Unió Europea de reduir la despesa pública; afavorir els interessos d’empreses constructores, laboratoris farmacèutics, indústria de la electromedicina, multinacionals sanitàries i fons d’inversió que pretenen apoderar-se dels serveis sanitaris públics, i sobre atendre les demandes de les asseguradores sanitàries de suprimir l’assegurament públic i la universalitat de les prestacions, per forçar els ciutadans a contractar assegurances privades complementaris amb els quals cobrir els riscos i els serveis que el sistema sanitari públic deixés d’oferir a tota la població.

Només una gran aliança social i professional al voltant d’una mobilització social universal podria fer front a la terrible situació que s’acosta per la sanitat pública a Espanya.

Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Publica

Agost de 2013″

Patraix, València, a 3 d’octubre de 2013.

Aquest projecte, que va nàixer al Cap i casal el passat maig d’enguany sota la campanya “Dret a Decidir del País Valencià”, va sumar ben des del principi el suport d’un bon grapat de persones i de personalitats provinents de diferents àmbits de la societat valenciana, des de diputats de les Corts Valencianes i líders de forces polítiques, fins a persones del món universitari, de la cultura, dels moviments socials, sindicalistes, professionals i persones treballadores en general de tots els àmbits i ocupacions, així com molts estudiants.
Actualment el manifest compta ja amb unes 1.000 adhesions, segons la pròpia organització.

La primera posada en escena pública d’aquesta plataforma cívica tingué lloc el passat 22 d’agost amb la celebració d’una xarrada-debat a Prada en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu (vaig fer una ressenya de l’acte al meu post: “El Dret a decidir del País Valencià a la Universitat Catalana d’Estiu: “El Dret a Decidir ens farà persones lliures en un poble lliure” -http://blocs.mesvilaweb.cat/node/edit/id/250246-).

Ahir primer d’octubre la Plataforma es va presentar en un acte públic al Teatre Micalet de València davant de més de 250 persones que allà ens varem arreplegar.
 

Durant l’acte es van alternar la lectura de poemes (per homenatjar les persones veteranes que han mantingut viva la flama del valencianisme al llarg dels difícils temps de foscor i repressió del franquisme), les actuacions musicals de la Colla de dolçaines i tabalets Estrella Roja de Benimaclet, Vladi et són petit orchestre, Enric Cassassús, Miquel Gil i Feliu Ventura i la lectura del manifest de la Plataforma a càrrec de quatre destacades veus femenines amb les que es volgué representar una lectura “polifònica” que reflectíra les diferents sensibilitats que s’hi han adherit: l’escriptora Gemma Pasqual, Belén Agulló, germana de Guillem Agulló, assassinat el 1993 per una banda de feixistes, la professora universitària, activista feminista i animalista Encarna Canet i la periodista Tona Català, activista i dona d’Enric Morera.

La portaveu del col.lectiu va posar l’èmfasi durant l’acte en la necessitat de la recuperació de la capacitat d’auto-organització política dels valencians, en la necessitat de constituir-nos definitivament en l’eix de les decisions de les nostres polítiques econòmiques, polítiques, socials i lingüístiques, arran de l’anorreament històric que viu el País Valencià com a societat i cultura des de fa segles i que ens ha condemnat a l’espoli econòmic i social, a patir les agressions a la nostra llengua i a que és veja la nostra cultura com minoritària, folklòrica i residual.
“Ciutadania no és el mateix que nacionalitat“, es va assenyalar durant l’acte. Els valencians som ciutadans espanyols, però no som de nacionalitat espanyola.

Tal com va assenyalar el cantant Feliu Ventura durant el seu recital, el Dret a Decidir no pot ser un objectiu, sinó una eina que ens farà lliures com a individus i com a poble.

L’acte va acabar amb la interpretació de l’Estaca i de la Muixeranga per part d’una representació de quatre dolçainers i tabaleters de l’Estrela Roja de Benimaclet.

A la nova pàgina web de la plataforma (http://www.peldretadecidir.cat) podeu llegir i adherir-vos al manifest, així com conèixer les properes activitats previstes per donar a conèixer aquest encoratjador projecte arreu de tota la geografia valenciana.

Patraix, València, a 2 d’octubre de 2013.