La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

Carlos Fabra al banc dels acusats: judici a segle i mig de caciquisme familiar a Castelló.

Després de més de deu anys d’investigacions, de nou jutges d’instrucció que varen demanar ràpidament ser traslladats i de quatre fiscals diferents, el Padrí de Castelló, Carlos Fabra, s’asseu davant d’un jutge per respondre d’acusacions de tràfic d’influències, suborn i frau fiscal, pels que el ministeri públic demana 13 anys de presó, multa i indemnització.

Carlos Fabra sempre s’ha vantat de que les urnes l’absolen tot, mentre els alts càrrecs de la Generalitat Valenciana li besaven el anell a la mà en senyal de respecte.

Ningú del seu partit va gosar mai tocar a don Fabrizio, ni tan sols els successius Presidents de la Generalitat, conscients del que es jugaven en el envit. Marina d’Or, l’Aeroport “del abuelo”, etc… van ser només alguns dels presents que els successius Presidents li van oferir al Padrí, a canvi del seu silenci i protecció.

Ell va decidir lliurement quan es retirava de la Diputació de Castelló, ja que ningú en el seu partit s’atrevia a marcar-li els terminis, malgrat els nombrosos casos de corrupció que l’ envoltaven. Prova d’això és que Alberto Fabra, que va arribar a la presidència de la Generalitat valenciana amb l’encàrrec de Gènova d’apartar de la política a les nombroses pomes podrides del seu partit que hi havien a València, ha acabat expressant la seua simpatia personal per Carlos Fabra en vigílies del judici… un bon senyal de “respecte” cap al Padrí.

Segons la RAE, la paraula cacic, en la seua tercera accepció, és una “persona que en un poble o comarca exerceix excessiva influència en assumptes polítics”.

I de la paraula Padrí, en la seua cinquena accepció, el defineix com les “Influències de que algú disposa per relacions o amistats, per aconseguir alguna cosa o desenvolupar-se en la vida”.

Sense cap dubte, i atenent a aquestes definicions, Carlos Fabra és un cacic i el Padrí de les comarques de Castelló.

Però ara sobre ell recau el deshonor de ser el primer d’aquesta estirp dels Fabra, que han governat i mangonejat Castelló al seu gust des de fa ni més ni menys que segle i mig, de seure’s a la banqueta dels acusats davant d’un jutge.

Parlar dels Fabra a Castelló és parlar de poder. Es diu que en tot el territori de Castelló no aleteja ni una mosca sense que la Família Fabra done el seu consentiment.

Des de fa segle i mig família ha governat amb mà dura un òrgan polític com es la Diputació, una entitat clau en una província on la densitat de població és molt xicoteta.
Els Fabra dominen i controlen perfectament tota la província: les comarques de l’interior perquè és on van néixer i on, a Llucena, són idolatrats, i la costa perquè és on han estès els ajuts econòmics de la Diputació i els seus tentacles polítics.

La història del clan dels Fabra comença amb Victorino Fabra Gil, nascut a l’any 1818, poc després de promulgar-se la Constitució liberal de Cadis. 

L’oncle rebesavi de Carlos Fabra, Victorino, era conegut com “el agüelo Pantorrilles” per la seua indumentària rural. Va ser fill d’uns teixidors i va llaurar el seu futur polític participant en la guerra carlina i de la mà de la Unió Liberal. La seua meteòrica carrera el va portar al capdavant de la Diputació que va presidir en diverses ocasions des de 1874 fins a la seua mort en 1893.
A partir d’aquest moment el cognom Fabra queda inexorablement lligat a la Diputació de Castelló, institució des d’on han exercit plenament el poder sobre tots els pobles de la província durant bona part del darrers quasi 150 anys. Fins ara, set membres de la “Família” han presidit aquesta institució.
 


Un dels fills de Victorino, Luís Fabra Sanz (fundador de la Dreta Regional Agrària i Diputat a Corts pel partit Confederació Espanyola de Dretes Autònomes -la CEDA-), i els seus tres cosins, Victorino, Plácido i Hipòlit, es varen repartir la Diputació durant quasi 20 anys. Tots ells sabien moure a la perfecció els fils de la política a la capital de la metròpoli, Madrid, on oferien els seus vots als millor postor, fins i tot de diferents governs, per tal de mantindre el seu poder intocable a la “seua” província.

Després d’aquest període l’herència de la Diputació li va correspondre a Carlos Fabra Andrés, fill de Luis Fabra Sanz i pare de l’actual Padrí Carlos Fabra.
 


Fabra Andrés va ser un dels fundadors de la Joventut Catòlica a Castelló, i quan esclatà la Guerra Civil s’allistà en l’exèrcit franquista. Olorava que seria el vencedor de la guerra, i va començar a preparar el seu futur polític.

La victòria del bàndol revoltat es produeix i la dictadura de Franco li va molt bé a la família.

Carlos Fabra Andrés va ser nomenat el 1939 delegat d’ex-combatents, i quatre anys després ocupa el càrrec de secretari provincial del Moviment Nacional, el braç polític del franquisme i on radica realment el poder d’influència sobre el dictador. Després del seu pas pel moviment, Carlos Fabra pare ocupa altres càrrecs com el d’alcalde de Castelló des 1948-1955, per després assaltar de nou un tron que sembla hereditari i assignat a perpetuïtat a la seua família, el de President de la Diputació, des de 1955 fins 1960. Per llavors el seu fill ja tenia 15 anys i preparava el seu pas a la nova generació.

L’actual Padrí arribà a la política de la mà de la UCD l’any 1977, encara que bastant aviat es passà a la militància en l’Aliança Popular de Manuel Fraga. Començà sent regidor a l’Ajuntament de Castelló i en 1995 arribà a la presidència de la Diputació, que no abandonarà fins a juny de 2011.
 


La saga dels Fabra ja té continuïtat. Es tracta d’una tal Andrea Fabra (vos sona?), filla d’en Carlos, que després de passar per Telefónica va ser triada senadora de lliure designació, no sotmesa a votació popular, per Castelló en 2004. Quatre anys després passà al Congrés dels Diputats on ocupa actualment l’escó des d’on va llançar el seu ja famós “que se jodan” quan s’aprovaven unes retallades als aturats. La filla de don Carlos està casada amb Juan José Güemes, també polític del PP i ex-conseller de sanitat d’Esperanza Aguirre… Déu els cria i ells s’ajunten!

Molta gent a Castelló dubta que a Don Fabrizio li fiquen a la gàbia, com sí va passar per exemple amb Al Capone.

El pes de 150 anys de poder caciquil, de martingales i d’impunitat front a l’aplicació de la llei sembla pesar massa sobre l’actual (in)Justícia espanyola i sobre el que ha estat la seua particular aplicació al País València en les darreres dues dècades, durant les quals hem assistit perplexos i indignats davant determinades decisions judicials que a una bona part de la ciutadania valenciana ens han semblat veritables burles a la justícia (podeu llegir un dels meus darrers posts al respecte: “Justícia valenciana? Xé, quina farta a riure!” http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/251707)

La solució al futur penal de l’últim representant de la saga dels Fabra, en uns dies.

Patraix, València, a 15 d’octubre de 2013.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Lluis_Patraix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent