La paella mecànica

Fins fa tan sols uns dies Rita semblava travessar les seues hores més baixes, amb l’amenaça d’imputació per la ramificació del cas Noos a València. Últimament els objectius de les càmeres dels periodistes ja no la seguien per immortalitzar-la a lloms d’un Ferrari o en companyia del magnat de la Copa de l’Amèrica Ernesto Bertarelli, sinó per preguntar-li per la seua relació amb Urdangarin, o si va rebre bosses de luxe de la xarxa Gürtel o dels directius de la depuradora d’Emarsa.

Monàrquica fins a la mèdula per convicció i per devoció, Rita sempre ha estat una política amb bona estrela, de vena populista i prodigiós olfacte, a la qual el Partit Popular deu en gran part el seu èxit electoral.
“La seua imatge de imbatible, ben guanyada davant l’oposició socialista que mai va confiar sincera i seriosament en prendre-li el bastó de comandament, s’ha agegantat així a la categoria de mite. Quasi una obsessió per als seus opositors”. Així és com la descriu molt encertadament el periodista Salvador Barber en el seu llibre “Rita Barberá. La dama de roig de l’Espanya blava”, una biografia no autoritzada de l’alcaldessa.

Diputada a les Corts Valencianes des de 1983, cofundadora d’Aliança Popular al País Valencià i presidenta del partit fins a 1990, Barberà va acceptar encapçalar la candidatura del PP a les eleccions al Cap i casal de 1991, quan altres notables com Manuel Broseta no se la van jugar davant d’una derrota que semblava segura.
Barberá no va ser la candidata més votada, però va aconseguir la vara de comandament gràcies a la coalició amb Unió Valenciana.

El seu oponent socialista a aquells primers comicis, Clementina Ródenas, va guanyar-la per unes desenes de milers de vots, però el fulgurant ascens del partit del blaverisme va ser el que va portar Barberá a l’alcaldia de València.

Fidel a l’ala més conservadora del seu partit, es va dedicar a desfer el llegat del seu predecessor, el socialista Ricard Pérez Casado, o apropiar-se’n.

Amb Rita València va perdre una vocació de centralitat mediterrània que Pérez Casado va intentar imprimir per donar-li personalitat.
En aquest context va morir la Trobada de Música del Mediterrani mentre va conservar la Mostra de Cinema que va passar de festival d’avantguarda sobre cinema realitzat en països de les dues ribes de la Mediterrània, a portar a cop de taló a estreles consagrades amb les què Barberá es fotografiava a la catifa roja, com els seus vestits, tals com Catherine Deneuve o Lauren Bacall, però també amb folklòriques com Isabel Pantoja.
Perdudes totes les seues senyes d’identitat , Barberà va donar el cop de gràcia a la Mostra en 2011 amb les retallades com a coartada.

Durant molts anys  Rita ha viscut de les rendes de projectes dissenyats per l’anterior Administració socialista: el Jardí del Túria a l’antic llit del riu, el Palau de la Música, al Passeig Marítim de València i l’inici de la Ciutat de les Ciències de Santiago Calatrava.

“Veniu amb mi que jo vos portaré al nou segle d’or de València”, aqueixa era la seua idea. Ambicionava la transformació per a València que l’Expo’92  i els Jocs Olímpics havien suposat per a Sevilla i Barcelona.  

Així es va obstinar a la candidatura a uns Jocs Mediterranis que no va fructificar. Després va arribar el Tercer Mil.lenni, un cim sobre els reptes el nou mil.lenni pel qual va passar un bon nombre de premis Nobel i d’escriptors com Umberto Eco, i altres esdeveniments semblants, però el seu gran triomf va ser convertir València en la seu de la 32º Copa l’Amèrica, una de les competicions nàutiques més llegendàries del món, amb milions de seguidors arreu del món.
“València serà el referent turístic de la Mediterrània si acull la Copa”, va dir uns dies abans que València s’alçara com a capital guanyadora. “És el meu èxit”, va dir. València anava cap a un model turístic semblant al de Mònaco, aqueixa era la seua ambició per València.
A rebuf de la prova, Barberà va arrencar al Govern de Zapatero les obres portuàries necessàries perquè la competició es disputara. Per un curt espai de temps València es va assemblar al Principat dels Grimaldi, amb megaiots de luxe amarrats al costat de la dàrsena i magnats i celebritats recalant en el Cap i casal. L’última regata va acabar amb la victòria de l’equip americà Oracle i la seu de la Copa va tornar a San Francisco. Des d’aleshores la Marina reial, que Rita va descriure com la “perla de la Mediterrània”, es deteriora buida de contingut. 

“Com a bona populista, a Rita Barberá sempre li va resultar fàcil vendre somnis de grandesa i, des del principi, va trobar en el nostre Segle d’Or el referent ad hoc”, va escriure l’economista Josep Sorribes en el seu llibre “Rita Barberá, el pensament buit”. Rita s’ha especialitzat en vendre un model de realitat virtual que no és més que fum. “No hi ha res al darrere” , diu Sorribes.
Per cert, és molt curiós que l’alcaldessa de València, amb la seua gran devoció per la ciutat, no parle ni una sola paraula en valencià, excepte per a dir des d’el balcó municipal allò de “Senyor pirotècnic, pot escomençar la mascletà”.

Amb mà de ferro, en els seus més de 20 anys de mandat ha condemnat a l’anonimat la cultura d’avantguarda de València en favor de festejos religiosos i fallers.
És també l’alcaldessa que té buida la plaça més cèntrica de la ciutat a excepció dels 19 dies a l’any que acull les mascletades de Falles.
Dirigeix ??una capital tan contaminada lumínicament a la nit que s’identifica amb facilitat en les imatges per satel.lit (podeu llegir el meu post al respecte: “València, la ciutat de la llum, del seu malbaratament i de la demagògia enfront de l’Hora del Planeta” http://blocs.mesvilaweb.cat/node/edit/id/242449), ha convertit un problema local, com és el futur del barri del Cabanyal-Canyamelar, en un problema internacional, i un tribunal ha hagut de obligar-li a la força a retirar els títols honorífics que havia concedit la ciutat al Franco.

És una alcaldessa sense complexos, exagerada quan afalaga i quan menysprea. Bé ho sap l’expresident Zapatero, a qui va hostigar fins a l’extenuació per desgastar-li davant el seu líder Mariano Rajoy, quan precisament el de Zapatero va ser un dels governs centrals que més va invertir a la ciutat. Així el 2010 l’alcaldessa va omplir d’exabruptes a l’expresident quan el Govern li va anunciar que havia de tornar l’excés d’ingressos a compte que havia rebut de l’Estat per un error de càlcul: “Incompetent, ignorant, immoral polític i miserable”, va cridar a Zapatero. “Que posen a un altre que no mentisca tant i que no s’enganxe a la butaca. Comprenc que la seua dona n’estiga farta”, va afegir. Arran d’això algun membre de l’oposició va fer fins i tot una antologia del disbarat de Barberà.

Passats els anys i amb el seu amic i president Mariano Rajoy assegut a la Moncloa, Barberá ha reduït la reivindicació a la mínima expressió . “Amb Zapatero s’assemblava a El Palleter, però amb Rajoy ajup el cap”, li critica l’oposició.

En una de les converses telefòniques que es van sentir en el judici dels vestits a Camps, Alvaro Pérez, el Bigotes, va dir en al.lusió a Rita Barberá: “Li vaig a comprar una bossa de Louis Vuitton… Em gastaré menys que l’any passat”. Rita es va querellar contra El País per publicar la conversa. Va perdre la querella… només uns mesos després, a preguntes dels periodistes, va dir que una bossa de Vuitton és “un regal absolutament habitual” (sic).

El seu suport incondicional al seu gran amic Camps li ha costat, després de la dimissió de l’expresident de la Generalitat pel judici dels vestits, un gran desgast dins del seu propi partit. “Tots els polítics d’aquest país, del primer a l’últim, reben regals” va dir per defendre Camps.

Rita Barberá forma part de l’ADN del PP valencià.
Respectada, admirada i temuda alhora, l’alcaldessa és d’una generació diferent a la majoria dels que ara governen el partit al Páis Valencià. “Ningú li dirà que ha arribat el moment de retirar-se, però cada cop són més els que creuen que serà molt difícil que puga esgotar un mandat més després de 25 anys al capdavant d’una ciutat com València”, va dir un alt càrrec del PP valencià.

Rita semblava estar més feble que mai amb la seua presumpta imputació pel cas Noos. Amb la seua exculpació i la de Camps del cas per part del TSJ valencià Rita ha tornat a reviure i sembla voler reeditar velles glòries juvenils de Musa de l’humor, per sorpresa i estupor de molts valencians.

Patraix, València (L’Horta), a 8 d’octubre de 2013.