La paella mecànica
"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)
“No volem una declaració unilateral d’independència sense el suport de les urnes”. Interessant xarrada de Josep Rull (CDC) a l’OCCC de València
Organitzat per l’ACV Tirant lo Blanc amb la col·laboració d’ACPV i la Fundació Nexe, ahir al vespre tingué lloc una interessant xarrada i posterior col.loqui a l’OCCC de València a càrrec de Josep Rull amb el títol “Dret a decidir: el procés sobiranista a Catalunya”.
Josep Rull és un advocat i polític militant de Convergència Democràtica de Catalunya i és l’actual secretari tercer del Parlament de Catalunya. És diputat al Parlament català des del 1997, i des del 2003 és president del Grup Municipal de CiU en el consistori de Terrassa, el seu poble natal.
Josep Rull ha estat presentat al públic assistent a la xarrada per Nathalie Torres, presidenta de l’ACV Tirant lo Blanc i la Fundació Nexe i per Joan Francesc Mira, President d’Acció Cultural del País Valencià.
Joan F. Mira, en la seua presentació del convidat, ha fet algunes interessants reflexions respecte al fet nacional en l’actual Europa, ressaltant el fet indiscutible de que actualment vivim en un món de societats nacionals, com a contraposició a tots aquells que qualifiquen els nacionalismes identitaris com una cosa caduca i vuitcentista, i ha assenyalat que dels actuals 27 estats que formen la Unió Europea, més de la meitat són de formació recent i molts d’ells d’una mida similar o inferior al de Catalunya.
A continuació Josep Rull ha pres la paraula per començar assenyalant la impressionant manifestació que va suposar la via catalana de l’11-S, una manifestació que va convocar activament a un 20 % de la problación total de Catalunya.
És com si als EUA es manifestaren i agafaren de la mà 60 milions de nord-americans per formar una cadena humana que donaria una volta i mitja al planeta Terra, o com si a l’Estat espanyol es formara una cadena de 9 milions de persones que unira Madrid amb Pequín. Serien, sense dubte, esdeveniments de rellevància mundial.
No obstant això, Espanya ha intentat menysprear la cadena formada a Catalunya, al.ludint a la “majoria silenciosa” que es va quedar a les seues cases, recordeu?
Al llarg de la xarrada Josep Rull ha fet algunes consideracions molt interessants respecte a la situació actual del procés d’independència engegat al Principat, i al que seria el dia D+1, és a dir, el següent dia a la proclamació de la independència.
Després d’assenyalar que fins fa tot just 5 anys CiU no era un partit independentista, la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut aprovat al Parlament de Catalunya el 2010 va produir un gir copernicà en el pensament general de la societat civil catalana i en el del seu partit, el que es va traduir en les 3 gegantines manifestacions en el 2010 i en les Diades de 2012 i 2013, que van treure al carrer a milions de ciutadans per demanar el Dret a decidir i la Independència.
La sentència del Constitucional va tancar definitivament qualsevol esperança que Espanya evolucionara cap a un Estat plurinacional, produint-se l’efecte contrari, és a dir, una involució cap a un estat més centralista i unitari. La sentència va venir a dir-li a Catalunya que les seues legítimes aspiracions nacionals no tenien encaix possible ni a Espanya ni a la Constitució espanyola.
Després de parlar del que suposa l’espoli fiscal per a Catalunya i per a la totalitat dels Països Catalans i les seues empreses, Rull va assenyalar que el procés sobiranista vist des de CiU havia de complir quatre requisits fonamentals: ser democràtic, ser pacífic, ser àmpliament majoritari i tindre encaix legal, bé siga en la legislació espanyola, catalana o internacional.
Rull a tot moment va assenyalar que per al seu partit, els conceptes d’independència i de progrés i justícia social van indissolublement units… malgrat que la realitat de les retallades i les polítiques liberals del govern de Mas ens diuen tot el contrari, afegisc jo.
Un aspecte en el qual Rull va fer també especial èmfasi va ser en la necessitat de combatre amb força la política de la política de por engegada per l’Estat espanyol contra el procés independentista català: por per quedar fora de la UE (com si això fora problema a l’Europa actual de depredadors, afegisc jo!), por per una hipotètica fallida econòmica, por per un boicot comercial generalitzat, por a la fuga d’empreses i grans multinacionals, etc…
Rull va assenyalar que el seu govern està considerant cinc possibles itineraris cap a la independència, quatre d’ells passarien per un referèndum i un per consulta popular, fet aquest últim que no requeriria del permís de l’Estat, tan sols de la seua tolerància.
Així mateix va confirmar que abans de final d’any la data i la pregunta de la consulta quedaran definides.
El posterior col.loqui, bastant breu per tal de poder arribar a temps al concert de comiat d’Al Tall que se celebrava aquella mateixa nit, va resultar també molt interessant.
A Josep Rull se li va preguntar per la Vall d’Aran, confirmant que la seua realitat nacional està reconeguda al Parlament de Catalunya, així com el seu Dret a decidir, si fora plantejat.
També per la seua visió del que passa al PSC, per com tenen previst acometre el dia D+1 després de la independència, per acabar assenyalant que una declaració unilateral d’independència no la contemplen sense que siga prèviament ratificada pel poble de Catalunya a través d’una consulta o un referèndum.
Al remat un interessant debat el què hem pogut gaudir tots els què ens hem acostat al Centre Octubre de València ahir per la vesprada, un debat sobre un procés que cada vegada a més valencians ens dona una enveja sana, tal i com va senyalar Francesc Mira en fer la cloenda de l’acte.
Patraix, València (L’Horta), a 19 d’octubre de 2013.
No permetem que els deliris espanyols desactivin o intervinguin políticament el President Mas o el Parlament Català.
Un bon President seria un president prudent i preparari la Declaració Unilateral d’Independència ja!
A Kosovo, on es va assentar la jurisprudència internacional referent a les possibles Declaracions Unilaterals d’Independència arran d’aquell procés primer es va fer la DUI i després segons l’exigència internacional es va fer el Referèdum, el mateix va passar a Montenegro. És fals que una DUI no sigui prou democràtica i menys quan la proclamin diputats electes, elegits pel poble, sigui quin sigui el programa amb ques es presentessin.
En aquests moments Catalunya s’ha de preparar per fer una DUI urgentment, ha de preparar els 68 diputats, ha de cercar testimonis internacionals -persones de nivell que siguin simpatitzants per al nostre procés-, ha de cercar observadors internacionals, cercar un lloc digne, una data vàlida i adequada, i finalment ha de fer la Declaració -DUI-. Després ja parlarem de Referèndum sota la supervisió de l’ONU i segons les exigències raonables de l’ONU.
Salvador Molins, BIC, Catalunya Acció, ANC, SI, UDIC i MxI
La Consulta i encara més un Referèdum vinculant són impossibles dins la legalitat espanyola. No són possibles ni faran els ulls grossos. Això ho sabem tots.
Per tant si Ciu i Erc convoquen la Consulta o el Referèdum de forma vinculant, el que vol dir seriosament tal com ha de ser! l’Estat suspendrà l’autonomia, la Generalitat i el Parlament, o els intervindran i hi posaran homes de palla com Duran i Lleida i aleshores ja tindrem tots els ais i uis de sempre, i ai si haguessim fet això … i ai si haguessim fet allò …
La DUI ha de ser el primer, i ha de ser per sorpresa, naturalment!
Després ja parlarem de referèdums?
Una secessió d’una colònia de facto mai es fa amb el permí de l’amo o la metòpoli, és contrària a les lleis d’estabilitat de qualsevol estat. I així passa sobretot en els estats anomenats “repúbliques bananeres!” com el cas ja patològic d’Espanya.
Ciu sempre ha mancat de determinació i de seny, perquè mantenir Catalunya supeditada a Espanya és de molt poc seny. Els falta voluntat de guanyar la Independència. És molt optimista i exagerat el senyor Rull quan diu que CDC fa cinc anys que és independentista quan encara com a tal deixa infinitament de desitjar. Però ja està bé que es despertin, ara sols els falta una mica més de lucidesa i sobretot aquell estil tan nefast de dir molt i fer ben poc per no dir gens. Siguem autoexigents que el que tenim entre mans és el més important que mai pot tenir i respectar una nació: La seva Independència! Som o no som una nació?!
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció