Els camins s’asilvestren, s’encuneten i s’analfabetitzen acceptant la militarització del seny, que vol posar guerrera als sentiments. Pacificam la cremor del desig quan reclama atenció perdurable. Pretenem, sense èxit, torpedinar el temps, que tot s’ho mira amb indulgència des de l’arenal en què hem convertit els espais naturals de les besades. Miram sempre enfora, lluny,
Digué ahir Jaume C. Pons Alorda en la inauguració de la 21ena Setmana del Llibre en Català de Palma: “La setmana del llibre en català demostra que no només la gent va a cercar llibres sinó que els llibres, i tota la gent que viu al seu voltant (autors autores, editors editores, llibreters llibreteres) surten
Necessita escriure a mà. Veure com les paraules van sent sinuosament seguint la camada incerta del cervell al cap dels dits que mouen l’estri d’escriptura. Azrael, així signa les seves burotades -com diu als seus caramulls de papers manuscrits- necessita tirar el cap i els ulls encataractats sobre el paper en blanc i veure com
Mira com volen, els matxets, amb quina solvència tallen els caps dels alens i els fulards de l’aire. Mira com empaiten els voltors que s’avesaren a ser esclaus d’aristocràtics capritxos. Volen, volen, els ganivets, perquè no volen que vulguem enlairar besos i carícies. Voleien les armes i els seus ministres per garantir, diuen, la nostra
Avui, el dia li riu les gràcies, a l’ordenança: just començar la feina, la cap de recursos humans li ha retornat un refilet, ella que tan cares ven les rialles, i la psicòloga que li agrada agradar l’ha omplert de mirades picardioses per demanar-li que li anés a comprar tabac, que sense un cigarret en
Vell i tot, l’ametller que esguarda la casa ha florit i deixa que el vent benèvol li prengui pètals, que escampa pel caminal com si fossin flòbies de neu. Ajaguda a la soca, l’ovella més granada de la guarda remuga infatigable i fa més aquietant l’estampa. Els infants i els sentimentals en farien un llepadits,
Porta’m una veu en rull, acordiònica, que es desplegui i es replegui. Fes-me arribar una veu que només se senti quan sigui sentida com un escarràs, com una agulla en vena. Servim una veu en vers que precisi la veracitat d’aquest entorn tan poc codonyat i que em faci tremir, que derivi en deriva, si
Els capvespres dels diumenges, a banda de seguir els resultats dels partits de futbol, també conviden a llegir. Tenen un què, aquests capvespres dominicals, que els fa ben particulars: clouen parèntesi d’oci o esbarjo i batiporten setmanes cosseres, potser. A vegades fan les funcions de cambres de descompressió dels excessos sabatins; d’altres, si s’ha fet
Qui pot cantar amb tanta alegria cobles d’amor vençut i mort?, es demana el pianista que assaja. Ja no sap si ve d’algun indret proper, la veu, o és el seu cansament, que la canta amb determinació. Atordit, va cap al finestral que dóna al parc i s’entreté amb l’escombriaire i el frec cadenciós de
Ahir dijous, a les Illes Balears s’engegà el múltiplex que permet la recepció de canals de televisió en català. Així, des d’ahir arriben a l’arxipèlag i per TDT els canals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals TV3cat, 3/24, Canal 33 i Súper 3/Canal 300. I al Principat, IB3. D’aquesta manera, a les illes es
El vent empaita les minuteres dels rellotges, que passen –faldes a l’aire i fent alulea- entre les palmes del fasser descambuixat. L’alè terratremola i fa quequejar la veu, que es converteix en fil de teranyina; en llinya de somnis. Sent un plany que no és el meu, que va de banda a banda de carreró
Hi ha objectes que desapareixen amb molta freqüència; que es volatilitzen quan més els necessites. D’aquests, els papers se’n porten la palma. En perdo molts, per la qual cosa em toca cercar-los amb certa desesperació. Si va a dir ver, encara sort que els trobo en un percentatge ben alt. Em passa, també, que cercant
Ahir va visitar Sa Casa Llarga el diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya al Congrés, Joan Tardà, per celebrar amb els gazanencs l’obtenció d’una partida de cent mil euros dels Pressupost Generals de l’Estat que s’invertirà en obres de millora i adequació del casal. El projecte de Can Gazà, institut contra l’exclusió social, es convertir Sa
Sense fer-ne comptes, decidint-ho una hora abans que comencés el passi, ahir vaig anar a veure “Das weisse Band”, La cinta Blanca, de Michel Haneke, film del qual n’havia llegit molt per damunt algun titular que enumerava els premis aconseguits. I no me’n vaig penedir, com les set persones, de la vintena que la vèiem,
Des de fa unes setmanes, ni a les Illes Balears ni al País Valencià arriba el diari “Avui” als seus quioscs. El testimonial volum de vendes, segons la nova empresa editora, en motiva la mesura. N’estan en el seu dret, però no deixa de ser una mala nova per la plena circulació, per tot el