marginàlies

Els capvespres dels diumenges, a banda de seguir els resultats dels partits de futbol, també conviden a llegir. Tenen un què, aquests capvespres dominicals, que els fa ben particulars: clouen parèntesi d’oci o esbarjo i batiporten setmanes cosseres, potser. A vegades fan les funcions de cambres de descompressió dels excessos sabatins; d’altres, si s’ha fet bondat, sense que hom se n’adoni, posen el cos a to per al dilluns, que sempre solen fer el ronser. Tòpics i beneitures a banda, val a dir que he aprofitat aquest horabaixa de diumenge per llegir Bartomeu Fiol i el seu “D’un cànon socarrat. Materials de 1957 i 1958”. I, en acabat la primera lectura, m’he dit que havia
ben aprofitat el dia. Com els capaltards de festa, la veu en vers de Bartomeu
Fiol té un què que sempre m’ha fascinat. De sempre m’ha sembla insubornable, tota d’una peça; incòmoda, per valenta; engrapadora, per juganera amb els mots i la seva formació.

Ell mateix ho ha dit per activa i per passiva, com se sol dir, que percaça amb més afany la veritat que no la bellesa. I d’aquí, afortunadament, que  no el treim. Bona teca, per tant, com diria el més gran golafre de la lectura. La història del recull, com indicava Fiol en una entrevista al dBalears de dia 10 de
gener passat, es remunta “a l’època en què ens vàrem conèixer, amb Baltasar [Porcel], devers 1976. Durant 1957 i 1958, em va pegar la dèria d’anar fent uns intents de poemes, molt esburbats, que editava pel meu compte, fora de comerç, i que distribuïa entre els lletraferits de l’època”. I a l’escriptor
andritxol dedica el recull : “Quan vaig donar per acabat, a començament de 2009, Quòdlibets de quòndans coetanis, vaig pensar que ja n’hi havia prou i que no faria cap més llibre de poesia. Però, ben aviat, tan sensat propòsit no ha tingut compliment. La bufetada de la desaparició d’un amic, Baltasar Porcel, i el desig de donar testimoni del meu agraïment envers la seva decisiva ajuda per donar a conèixer els meus intents, han estat el motiu que, inesperadament, m’hagi trobat embarcat en la tasca d’escriure -en bona part, reescriure- D’un cànon socarrat. Materials de 1957 i 1958”.

Em queden versos enredats dins la boca:

I la sang serà com a paper blanc

i el paper serà com a sang

i jo podré estimar-te

i l’amor serà tranquil

encara que em fugi qualque paraula

o qualque sintagma.

O llúpies entre carn i cuir que m’entretenen les raons:

Amb el cap alt perseguesc

l’equilibri de la mort.

I entre vers i vers, més postil·les de Fiol: “Del que es tracta és, senzillament, de provar de refer o més aviat recuperar, amb qualque més rigor i coherència, el que va sortir de manera tan esburbada, però no –en absolut- d’actualitzar el seu contingut ideològic. En definitiva, sols es pretén de fer més eficaços uns
textos –o, més exactament, de fer honor a uns títols que, com a tals,  crec que s’ho mereixen-, no de justificar de cap manera el seu autor, del qual és convenient i saludable mantenir una distància.”

Ver i bell, el recull. Païdor. Estomacal, diria si no hagués de fer curt. Tanmateix, no puc estar-me de retolar-me al front:

Si l’Amat és un proïsme,

besa-li el call dels llavis.